dijous, 11 d’octubre de 2007

Caminant sota la pluja

Els dimecres vaig a un lloc que la setmana passada vaig dir pijilàndia. Segueixo pensant que és pijilàndia, però em sap greu dir-ne pijilàndia. Perquè no és un mal lloc, la gent és amable, i l'únic problema és aquesta mania crònica que tinc a la gent pija, que em ve de petita, i que sé que mai em trauré. Però també hi ha pijos que em cauen bé...

Quan sortia, per la càmera que tenen a la porta, em van dir que si volia un paraigües. Pijilàndia està al centre de la ciutat, i jo tenia el cotxe aparcat a uns 15 o 20 minuts. Ells no ho sabien, però s'ho podien imaginar. I jo anava sense paraigües, perquè ma mare es va quedar sense, em va robar el meu, i jo ara no tinc paraigües.

Però ja ho havia previst. Havia deixat tots els aparells, i anava amb molt pocs aparells electrònics: només el mòbil i l'mp3.

Així que vaig agafar i em vaig decidir a caminar sota la pluja. Quants cops he dit que m'encanta, caminar sota la pluja? Sí, ja ho sé, si acabo refredada acceptaré que sóc una inconscient.

El primer que vaig pensar va ser que, per més que em mullés, ja m'assecaria el climatitzador del cotxe. Buf... pensaments dolents. Fora d'aquí! Per què no puc gaudir del meu passeig sense pensaments dolents?

No m'agrada que em diguin llesta. Bé, sempre depèn de com t'ho diguin. Però una persona que em digui llesta cada dos per tres, em fa agafar urticària. No ho suporto. Perquè jo no ho sóc. Sóc una persona normal, i no m'agrada que algú em tracti com si fos qui sap què. "És que em costa molt trobar bromes intel.ligents i cultes per fer-te", em va dir algú un dia. Perdona? Si jo ric amb alguna cosa tan simple com "són dos, i el del mig cau". "Es que, bueno, supuse que no te interesaba, porque tu eres una chica lista". Doncs no, coi. Si algú crea un petit mur dient que sóc llesta, o em diu massa cops llesta, jo creo un mur molt més gran, i sense portes. Perquè jo sóc jo, i no sóc una noia llesta.

Aconsegueixo treure'm els pensaments del cap, i somric pensant que una de les persones amb qui tinc més confiança és un noi que sempre que em veu em diu tonta. M'ho diu de broma, és clar. I jo li dic a ell. Malgrat sé que no és tonto, sinó tot el contrari.

M'encanta passejar sota la pluja. Malauradament, arribo al cotxe. I si hi ha una cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada, és conduir en una ciutat congestionada plovent. I si hi ha alguna cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada plovent és conduir en una ciutat congestionada, plovent i plena d'ambulàncies.

I quan arribo a casa, m'adono que hi ha un parell de coses que no van bé. Estic molt preocupada per una. He d'anar al metge. Però em fa por el que em dirà.

5 comentaris:

tirai ha dit...

Amb l'últim parràgraf m'has deixat preocupada. Vinga, ves al metge i que vagi bé, no t'amoïnis, segur que no serà res.

mossèn ha dit...

sí senyora ... tot un plaer amb o sense roba !!! ... què fresquet !!! ... salut

Laia ha dit...

va dona, que no serà res! veurà que estàs forta i potser una mica congestionada per entregar-te a la pluja però res més! segur que tot allò de l'analítica ja s'haurà arreglat! I ara...

I'm singing in the rain
Just singing in the rain
What a glorious feelin'
I'm happy again


:P Jo també estic refredada

XeXu ha dit...

Lluna, no te'ns cuides, tia! No es pot anar sota la pluja tanta estona, i després estar tancada al cotxe en un embús i tota xopa. I el paràgraf del final és preocupant, però crec que ja has fet un post al respecte. Ara no puc llegir-lo, però passo més tard sens falta.

Jordi Jordi ha dit...

Caminar sota la pluja és un plaer, sobretot si arribes a caseta i et pots canviar de seguida. Escolta, això del metge, espero que no sigui res d'important, eh?