Hora de tornar a treballar...

Si concentro massa l'atenció en una determinada cosa, em marejo. Sé que no he de tornar a treballar fins estar bé del tot, però... Crec que és hora de tornar a treballar.

Raó 1:

Matí. M'acabo d'aixecar. No puc parlar, a menys que faci servir la meva veu d'ultra-tomba dels costipats. No tinc ganes de parlar amb ningú, però a casa només hi ha una persona: el convidat. I el convidat no s'entreté amb res. No deu haver agafat un llibre des que va deixar l'escola, allà als anys 50. No mira la tele. No fa res, només observar i intentar-se fer el simpàtic.

Entro a la cuina. Veig que es posa a esmorzar. Dic hola. I em poso a llegir una revista.

Com que no deu saber què més dir, em deixa anar:

- ¿Qué, ya desayunaste?
Sí, no et fot, un cambrer molt mono m'ha portat l'esmorzar al llit fa una estona.
- No.

Es passa l'estona observant què faig i què deixo de fer. I NO M'AGRADA QUE M'OBSERVIN!!!!! Així que marxo. Me'n vaig al davant de la tele. Ell al darrere. Li dic que no vull mirar res i li dóno el comandament. Em diu que tampoc, i em segueix allà on vaig.

Agggghhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Raó 2:

Només són les 11 i ja he contestat cinquanta cops a la pregunta:

- ¿Qué tal te encuentras?
Doncs igual que fa cinc segons, coi!

Vale, ho sé, sóc esquerpa, no m'agrada que m'observin i no m'agrada tenir a ningú que estigui pendent de mi tot el dia. Però tampoc cal que m'ho ensenyin d'aquesta manera, que ja ho sé!

Raó 3:

Les 12 del matí (migdia?) M'adono que fa una setmana que no escolto els APM, que no miro les notícies, i que no sé què coi passa al món. Res important, ja tornaré a agafar el fil.

El gos crida. I com que el gos crida, jo surto a fora. Com que no tenia intenció de sortir a fora i em trobava fatal, ni m'he dutxat, ni m'he pentinat (tampoc hi ha massa diferència, però en fi) i porto la roba més vella i més gran que he trobat per casa.

A prop del gos hi ha un aparellador de molt bon veure, que segur que em coneix, i que em diu hola. Li pregunto si el gos està lligat (com si no sabés que si el gos no estigués lligat ja estaria saltant al seu voltant, o al meu) i em diu que no. Li dic que ah, vale, i desapareixo.

Raó 4:

Són les 12 i 10. Engego la tele. Per sort, al meu pare li agrada mirar la tele i tinc un fabulós Canal Satélite. Perquè no suportaria la tele normal a aquestes hores. Començo a fer zapping i m'adono que he vist la majoria de pelis fa temps i que les sèries... em sona haver vist el mateix capítol fa només unes hores...

Raó 5:

Sona el telèfon. Contesto. I com que la meva veu no és com la de ma mare (és veu d'ultratomba), l'amiga de ma mare no em coneix. I em deixa anar:

- Hola? Es que alguien me ha llamado y no sé a quién llamo. Quién vive en esta casa?
Mira, et contestarà ta mare. Ets tu la que has trucat!
- Ah, eres la hija de ...?
No em coneix per la veu i em coneix pel silenci? Anem bé...
- Sí.

I, ara que hi penso, per què si visc en un lloc on sembla que tothom és català (o això diuen) tot el meu entorn parla castellà?

Raó 6:

No és normal que jo em dediqui a fer comentaris irònics d'aquest tipus. O sí?

Raó 7:

Vull trobar més raons. Perquè demà he de marxar.

Perquè encara que gairebé no pugui parlar, encara que si em concentro en alguna cosa em maregi, encara que no tingui gaires forces... ja no aguanto més a casa!

I coi, que encara m'enganxaré a les sèries... Avui n'he descobert una que es diu Kyle XY i m'ha deixat ben intrigada. Això per no parlar de les de sempre, com els Siete días o Edición anterior. Estic fatal, ho sé. La qüestió és: per què aquestes sèries només les miro quan estic malalta? I, per què sempre enganxo capítols que ja he vist? Serà que ja els he vist tots?

En fi, vaig a mirar la tele i a veure si puc evitar contestar la pregunta "qué tal estás?" en els propers cinc minuts...