Els meus nens

A vegades em fa mandra anar amb els nens. A vegades penso que tinc cinquanta coses més a fer, i preferiria quedar-me a casa, fent aquestes 70 coses.

Però els nens són com una espècie de revitalitzant. T'encomanen la seva energia. I ja hi pots anar enfonsat, enfadat o el que sigui, que et contagien amb la seva vitalitat i els seus riures.

Els meus nens també em recorden moltes coses. I una d'elles és que tots tenim alguna cosa que ens fa especials als ulls dels altres. O, com a mínim, alguna cosa que, sense saber-ho, ens pot fer especials als ulls dels altres. Me'ls miro, i m'adono que cadascun d'ells és especial a la seva manera, i que segurament, les raons per les que són especials per mi, fan que algú altre no els tingui massa estima, o que algú altre es rigui d'ells. No totes, però algunes potser sí.

A vegades, algú ens diu que alguna cosa nostra és dolenta, o que alguna cosa nostra no els agrada. I ens creiem que allò és dolent. Però allò que nosaltres creiem que és dolent, per algú altre pot ser molt bo.

Aquest post havia de ser un post dedicat només a ells. Volia parlar només d'ells, del que els fa especials als meus ulls. Però s'ha convertit en alguna altra cosa. Tot i així, aquí hi ha alguns dels meus nens, amb el que els fa especials.

En Marc té molta imaginació. Sempre s'inventa històries i jocs nous. Viu en el seu món, que li deia l'altre dia a la seva mare. Mai s'avorreix, perquè sempre troba una manera diferent de divertir-se, o una història nova per explicar.

En Gerard és molt maco. És pèl-roig, amb la cara plena de pigues i porta ulleres. Els nens així poden ser tan entremaliats com vulguin, que sempre em roben el cor. Perquè em fan molta gràcia. A part, aquest és maco de caràcter i tot.

En Pol és petit. Més petit que els altres. Arriba, i gairebé no diu res. S'acosta allà on sóc jo, i sense demanar permís ni res, se m'asseu a la falda, es gira, i espera que li expliqui alguna cosa. M'encanta aquesta manera que té de fer: ell sap que vol estar allà, i ell hi va, si ningú li diu el contrari, sense preocupar-se del que passa al seu voltant.

En Ferran és molt espavilat. Li sobra una mica de xuleria, però em fa molta gràcia. Sempre té algun acudit a punt, sempre diferents. Sempre sap de tot, i sempre vol escoltar... però llavors demana que li escoltin les seves coses.

En Jordi és molt maco, també. És callat, quiet, i mai no parla si no li demanes que ho faci. Li costa ficar-se dins del grup, però sempre et mira amb uns ulls que tenen un gran interès. I és esquerrà. I, com a bon esquerrà, té aquella cosa especial que tenen tots els esquerrans, i que encara no he aconseguit saber de què es tracta.

La Marta és la consciència en persona. Callada, atenta... però també esverada quan ja no cal estar-se callat.

En Pau és el rialler. Sempre riu. Però t'escolta. Va estar malalt, de petit (o quan era més petit, hauria de dir). Només vol que li facis cas i que li expliquis alguna cosa. Amb això ja és feliç.

I jo sóc feliç jugant amb ells, explicant-los històries, i em fan treure tristeses del cap.

Però, el millor de tot, és que et diuen les coses tal com les pensen. I saps que, si ells t'ho diuen, és veritat.

Aquest matí, una d'elles, se m'ha quedat mirant fixament. "Tens els ulls verds", m'ha dit. "Marrons", he contestat jo. "Verds", ha contestat ella. I hem marxat sense decidir si tenia raó ella o tenia raó jo.