dimarts, 25 d’octubre del 2005

Jo també tinc sentiments

Sí, ja sé que no ho hauria d'escriure aquí, on el/s culpable/s del post no ho veuran mai. Sé que ho hauria de parlar, però no ho faré.

Sí, ja sé que jo sempre callo. Gairebé mai parlo. Miro la gent i no dic res. Si m'enfado, no acostumo a cridar i a tirar els plats pel cap. Si em fan mal, simplement callo. Per què? No ho sé, no em surt de dintre queixar-me, cridar o el que sigui. Però això no vol dir que no tingui sentiments.

En certa manera sóc igual que el meu avi. De fet, suposo que no és casualitat. Al cap i a la fi, ma mare també és igual. Ell sempre estava callat, no deia mai res. Recordo que la meva àvia sempre deia coses i deia "total, tampoc se n'entera". Però ell se n'enterava. "Total, a ell li és igual". Però a ell no li era igual. I ho dic com si jo pogués llegir el seu pensament. I no puc. Però puc reconèixer en els seus gestos els mateixos gestos que faig jo. Puc reconèixer la seva manera de fer-se el tonto, perquè jo faig el mateix. De fet, la meva mare també ho fa, però no tan marcat com ell i jo.

De petita em creia a la meva àvia. Tota la vida he vist com al meu avi se'l deixava de banda. "Total, no s'entera de res." "Total, no parla". "Total, què? Si a ell li és igual".

I jo... Jo m'adono que vaig pel mateix camí. A l'Estranya se li poden dir coses molt lletges, perquè total, a ella no li importa. Ella no té sentiments. A ella no li importa el que passi a l'altra gent. A ella no li importa res. Ella viu al seu món i la resta no li importa. Ella està tot el dia tancada, fent el que sigui, i no li importa el que passa.

Però jo sé que no és veritat.

A l'Estranya no l'afecta res.

Però jo sé que no és veritat.

Avui m'he trobat a molt poques persones, però sembla que tothom tenia el mateix propòsit: a l'Estranya se li pot fer de tot, perquè igualment no té sentiments. Total, a ella li serà igual.

A l'Estranya li serà igual esperar algú durant dues hores. Algú que ahir mateix li va dir que avui vindria. Total, segur que li és igual que no apareixi.

A l'Estranya li serà igual que es trobi algú pel carrer i li giri la cara. Total, a ella no li importa.

A l'Estranya li serà igual que es posi a parlar amb algú i la ignori completament. No només que la ignori, sinó que quan ella aparegui, aquesta persona desaparegui. Total, a ella no li importarà. Total, no és el primer cop que ho faig, i si l'altre cop no em va muntar cap numeret, ara tampoc ho farà. Segur que li és igual.

A l'Estranya li serà igual que obri la boca i, mentre ella xerra, algú es posi a xerrar, de forma que ella hagi de callar i al callar s'adoni que ningú escoltava el que deia.

A l'Estranya li serà igual.

Però jo sé que no és veritat.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo i molts altres també sabem que no és veritat. Que dur, Estranya.

Anònim ha dit...

Sí, m'ha sortit una mica dur, el post. Bé, hi ha dies de tot...

Anònim ha dit...

En aquests cassos l'emprenyada mes gran sol ser amb un mateix, justament per no saltar i permetre que et facin perdre el temps. Ja veuras. Quan començis a rebotar-te tot sera mes fàcil. I pels que no ens surt pel caracter, tant sols es questio d'entrenament

Anònim ha dit...

Ui, això de rebotar-me ho veig difícil...

Anònim ha dit...

Com diu en Dan només és qüestió d'entrenament....
Rebotar-te no vol dir que ho hagis de fer a crits, o amb insults. Rebotar-te pot ser dir simplement "no m'agrada això que m'has dit" i ja veuràs que et treuràs un pes de sobre. I la següent vegada et costarà menys dir-ho i potser hi podràs afegir "has ferit els meus sentiments", i poc a poc et guanyaràs el respecte dels altres quan parles, quan saludes i quan vols estar en silenci. Perquè quan diguis el primer cop "no m'agrada això que m'has dit" estàs posant els teus límits a allò que permets que els altres et diguin o et facin; ara mateix, pel que expliques, són els altres els que posen els límits del que et poden dir o fer; i certament hi ha coses que et molesten i et fan mal, i per la teva salut emocional has de plantar-te i dir fins aquí t'ho permeto; i això només ho pots fer tú.
Un petó, maca!

Anònim ha dit...

Gràcies, Tracy, ja ho provaré. A veure si me'n surto.

Anònim ha dit...

Ja t'estàs sortint, reconeixent que vols canviar-ho.
I el primer cop que ho facis, que plantis cara i diguis el teu "aixo no m'agrada", si us plau, explica'ns-ho; tú n'estaràs molt orgullosa per haver-ho aconseguit i nosaltres molt feliços per llegir-ho....

Anònim ha dit...

Ho intentaré, Tracy, tot i que són molts anys de comportar-me de la mateixa forma i no sé pas si en seré capaç. Veurem. Tot i que si ho aconsegueixo, és clar que ho explicaré.