dilluns, 3 d’octubre de 2005

De compres

No sé pas com s’ho va fer, però aquest cap de setmana la meva mare em va convèncer d’anar a comprar. Anar a comprar és la forma més fàcil de posar-me de mal humor.

Com que es va suspendre una de les coses que havia de fer, aquest cap de setmana tenia unes 3 hores lliures, que van servir per passar-nos una horeta de compres. Per sort, només va ser una hora.

A mi no m’importa anar a comprar... sempre que vagi a comprar alguna cosa per algú altre. Fins i tot, si vaig a comprar alguna cosa per algú altre, faig allò que tant li molesta a ma mare (i suposo que a molta gent), que és, aprofitant que vaig a comprar, trobar alguna cosa per mi.

Perquè tinc les coses clares. Claríssimes. No m’agrada entrar als emprovadors i posar i treure roba. Així que quan em provo alguna cosa, ja gairebé tinc la seguretat de que allò m’ho acabaré comprant. Així que si vaig, miro, veig alguna cosa que m’agrada, m’ho provo i cap a casa.

El problema és quan necessito comprar alguna cosa. Aleshores ja està, ja l’hem liada.

Entres a una botiga. Comences a mirar. I ja et comença a pujar la mosca al nas. Que per què? Doncs perquè no sé com coi s’ho fan: a les botigues sembla que no hi hagi terme mig. O et trobes coses petites, que no se les posaria ni una nena de 10 anys, o et trobes coses enormes, que no sé pas què coi sembles.

Recordo que fa temps, un dia vaig entrar a una botiga. Vaig demanar una cosa. Em van donar la talla més gran que tenien. Una 44. Me la posava, però semblava un botifarró. Així que la dependenta, molt educada ella, em va dir que a la seva botiga no tindrien res per mi, que m’havia donat la peça de roba més gran de tota la botiga i que hauria d’anar a una botiga de talles grans, perquè la gent “com jo” no podia anar a les botigues de roba normal. En aquella època jo tenia uns 15 o 16 anys. Vaig baixar el cap i vaig seguir a ma mare fins a la botiga de talles grans que era de la mateixa empresa que la botiga on havia anat. Quan vam entrar a la botiga de talles grans, la meva mare li va dir a la dependenta que volia alguna cosa per mi. La dependenta se’m va mirar de dalt a baix i li va agafar un atac de riure. Va desaparèixer. Va tornar al cap d’uns minuts amb una samarreta enorme. Em va dir que allà tenien talles GRANS. Que les talles que tenien eren a partir de la 46. I que allò que portava, on hi cabien dues Estranyes a dintre, era una talla 46. Jo m’ho vaig mirar i no vaig dir res. I no ho vaig fer per vergonya. Però sempre em va quedar el dubte: si una talla 44 no me la podia posar, per què una talla 46 era enorme? Quina talla feia servir tota la gent que era com jo?

I ara... Ara em trobo amb el mateix problema! Només que les talles s’han reduït una mica. Vaig a una botiga, veig una talla L (ni pensar que puguin fer una talla XL), me la miro, i penso que potser li aniria bé al meu cosí de 8 anys. Tot és tan petit... I, de cop, veig alguna cosa gran. Me la miro. Agafo una talla que em sembla a la meva mida. És una talla S (estic parlant de la mateixa botiga!) I és enorme!

Primera botiga a la que entro i ja m’he posat de mala llet. I això per no parlar dels colors. Que l’altre dia entro i tot era o negre o rosa. Ai, que patirem! No m’agrada el rosa. Algú ha vist algun cop algun cotxe rosa? Jo no. Si no hi ha cotxes roses, serà per alguna cosa, dic jo. On són tots els altres colors? Bé, millor no pregunto, que llavors encara pateixo. Jo només conec uns quants colors. Conec el blanc, el negre i la barreja dels dos, el gris. A part d’aquests, els colors del parchís i derivats. O sigui: el groc, el vermell, el verd i el blau. Quan es barregen els colors del parchís amb el blanc, surten el rosa i els diferents tons de verd i blau, que es poden resumir en blau (verd) fosc i blau (verd) clar. Si es barregen els colors del parchís, en surten els altres colors que conec: el taronja, el lila i el marró. Molt bé, ja tenim uns quants colors. N’hi ha més? Amb aquests noms pots expressar qualsevol color. Però no, les dependentes de les botigues tenen una visió més ampla. Tu arribes i la dependenta et diu: “mira, que ara et porto una cosa molt maca color turquesa. T’agrada el color turquesa?” I tu te la mires. Turquesa? Turquesa em sona a pedra preciosa i m’imagino que el color aquest serà el color de la pedra. Però jo no tinc ni idea de quin color és cap pedra preciosa. Me la miro em cara de pòquer i dic que sí. La dependenta torna al cap d’un moment amb una cosa blau clar. Coi! Tan difícil és dir “blau clar”? No, has de dir turquesa, que sona més fashion. La dependenta torna al cap d’un moment, i et diu que et portarà una cosa color poma. Mentre desapareix buscant no sé què, et preguntes si et portarà una cosa verda, vermella, o de quin color. El sentit comú et diu que serà verda, però no en pots estar segura.

I, és clar, el que passa quan vaig a comprar et passen coses com la que em va passar aquesta setmana. De la roba d’hivern en va sortir una camisa verda (perdó, poma). Me la vaig posar i era enorme. A dins n’hi cabien com a mínim dos com jo. Després vaig recordar quan m’ho havia comprat: va ser un dia que després de donar volts tota la tarda amb ma mare, i sense trobar res, vaig trobar una camisa que semblava que m’anava bé... però era un miratge. Així que aquesta setmana vaig agafar la camisa, que estava per estrenar, i la vaig donar a ma mare. A vegades penso que em vol fer anar a comprar roba perquè llavors ella es queda tot el que no em va bé.

He de reconèixer que vaig aconseguir comprar una cosa. Quan ja estava del tot desesperada i ma mare ja feia estona que em deia que si no em compraria res, vaig entrar a una botiga i vaig veure un jersei vermell. De coses vermelles, sempre se’n troben. És clar que llavors ho tinc tot vermell. Vaig anar mirant les talles: S – S – M – M – S... i ja em pujava la mosca al nas... Fins que vaig trobar una L! Me la vaig anar a emprovar i... era enorme! Per sort, entre una talla i la següent hi havia molta diferència i una M em va anar bé.

Ma mare va queixar-se una mica, però com que m’havia comprat alguna cosa, la dona no es va queixar massa. És clar que el jersei encara és a la bossa de la botiga. Em fa pànic posar-lo a l’armari o intentar provar-me’l. Petit no em va. Però... aquest jersei té tots els números de passar d’herència a ma mare.

5 comentaris:

imma ha dit...

jeje, ais quines coses... si comencés a explicar les meves peripècies compradores... ais... millor no fer-ho :)
bones niiits!!!!

ah la meva mare tb ho fa una mica això... i al revés tb....ella a vegades compra coses que li van petites i després me le she de posar jo...

dan ha dit...

Doncs jo encara em pregunto que coi vol dir el color "trencat".

molibde ha dit...

Desprès d'estar unes hores fent càlculs i estimacions he arribat a la conclusió que t'hauries de probar una 45. Llàstima que algunes marques tenen els numeros senars una mica oblidats... :-)

estranya ha dit...

Sí, imma, això d'anar a comprar no és lo meu... Per què hi haurà tanta gent a qui li agrada?

El color "trencat"? Bé, jo li'n dic "blanc brut" :-) o no és aquest? (Ja podria ser que jo cregués que el color trencat és el blanc brut i fos un altre...)

estranya ha dit...

Bona, molibde. Però, de fet, ara ja no necessito la talla 45. Però el pròxim cop ja provaré de demanar-la...