dijous, 20 d’octubre de 2005

El paper

Quan he d'anar a un lloc on he estat mai, acostumo a mirar on és i fer-me un plànol petit, en un paper de mida post-it, però de color blanc, que així no es veu tant. Hi marco l'estació de la Renfe, la parada del metro més propera (en cas de ser Barcelona) o la carretera per on he d'entrar. Hi poso tres o quatre carrers, per no perdre'm, per saber que realment vaig bé. Així evito el problema de perdre'm.

Barcelona no em suposa cap problema. Els plànols estan molt bé, ja sé per quina sortida he de sortir i si m'ho he mirat abans d'anar-hi, no tinc cap problema. Si, com m'ha passat més d'un cop, algú em truca mentre sóc a Barcelona i m'he d'espavilar a trobar el que sigui, llavors ja és una altra cosa.

Normalment, aquests plànols en miniatura es queden a dintre d'una butxaca i acaben a la rentadora, irreconeixibles. Algun sobreviu i va a la paperera. Molt pocs sobreviuen i els trobo al cap d'un temps.

Avui he trobat un paper d'aquests. Estava tot rebregat i m'he preguntat què era. L'he aplanat una mica. Per una cara només hi havia escrit: "Tren: 16:28". L'hora a la que havia d'agafar el tren per anar a on fos que anés. He girat el paper. A l'altra banda hi havia una adreça escrita. He vist l'adreça i he somrigut. Només de veure l'adreça he sabut de quan era el paper. A sota l'adreça hi havia dos o tres carrers dibuixats (amb el nom corresponent). Una R de Renfe i una inicial que indicava el nom del lloc on havia d'anar. He somrigut al recordar el servei que em va fer el plànol: al plànol on vaig mirar, l'estació de la Renfe estava una illa de cases més avall del que realment estava, i quan vaig arribar al primer encreuament de carrers, vaig pensar que ja m'havia equivocat. Però no, no m'havia equivocat. Vaig rebregar el paper, i per això es va conservar. Si no hagués sigut per això, hagués acabat a la butxaca dels texans, d'allà a la rentadora i d'allà, el que en sobrevisqués, a la paperera. Però no va ser així.

M'he mirat el paper i no he pogut fer res més que somriure. Un somriure idiota. Aquell dia ho vaig fer tot el més malament que ho podia haver fet, excepte trobar el lloc a la primera. M'agradaria tornar a aquell dia i perdre'm pel camí, però fer les coses bé. Però no puc tornar enrere en el temps, i no tindré una segona oportunitat.

He tornat a rebregar el paper i l'he tornat a deixar on estava. Sé que l'hauria de llançar a la paperera. O, millor, tirar-lo al foc. Que passi al món dels records. Però no he sigut capaç. Ara, a més de tenir un paper, que em tornaré a trobar qualsevol dia, i tornaré a pensar en aquell dia, tinc un post que qualsevol dia em trobaré, i que també m'ho recordarà. A vegades sembla que sigui una mica massoca.

Tot i així, crec que algun dia el paper rebregat em farà somriure. I no serà ni un somriure trist ni un somriure idiota. O, almenys, això espero.