dissabte, 22 d’octubre de 2005

Mentre m'acostava amb cotxe cap a la ciutat, m'he adonat que avui seria un d'aquells dies que em perderia pel barri vell. He estat a punt de donar la volta amb el cotxe a mig camí, per agafar la càmera de fotos i la radio. Al final, però, no ho he fet. Hagués sigut molt més productiu amb aquestes dues coses, però tot i així, ja que tenia uns moments, no hi havia res millor que anar a passejar pel barri vell.

Mai pujo pel mateix lloc, però sempre vaig a parar allà mateix. O tots els camins porten al mateix lloc, o jo simplement tinc un imant que m'empeny cap allà.

De fet, mai pujo cap amunt que no passi per davant de la Catedral. A vegades podria fer el camí més curt, ja que la Catedral (sí, la Catedral amb majúscula) no sol ser el meu destí final gairebé mai, però no puc resistir passar per allà i veure-la de prop. Sense entrar-hi (i menys ara, que l'entrada costa diners). Vorejo la Catedral i continuo cap amunt. Al meu destí de sempre. Al lloc que més m'agrada. Al lloc des d'on vaig fer la foto que es pot trobar aquí, o també en aquest post.

Maleeixo el dia. Fa massa bon temps i està tot ple de turistes. Turistes sorollosos, cridaners. Quin sentit té pujar fins allà dalt si no es pot sentir el silenci? Tan a prop de la ciutat i a la vegada tan tranquil. Com el lloc que més m'agrada de Barcelona, on solia perdre-m'hi fa un temps.

Quan sóc a dalt, trobo a faltar la radio. M'agradaria fer una foto. Em falta un llibre per asseure'm allà i llegir envoltada de tota la història que hi ha. Si algun dia algú hi va i es troba una noia llegint sola, és probable que sigui jo. Sempre sola, això sí. Si veieu una noia acompanyada, segur que no sóc jo.

Miro cap a l'altra banda, a l'altre lloc on acabo anant normalment. Hi veig gent. Riuen. Criden. Penso que no hi aniré. Però la temptació és massa gran. Pujo les escales de cargol i no sento cap fressa a dalt. Demano a qui sigui que no hi hagi ningú a dalt. Tinc sort. Estic completament sola. Bé, sola amb les ampolles de cervesa que algú ha deixat per allà dalt tirades. Què costa baixar-les i tirar-les a la paperera o, millor, a un contenidor de reciclatge?

Primer miro a la Catedral. Seria impossible no mirar cap a la Catedral. I menys per mi. De seguida, però, giro l'esquena a la Girona moderna. A tothom que he vist pujar fins allà, sempre mira primer a Girona i gairebé mai mira cap a l'altra banda. Des de l'altra banda veig el lloc on he estat abans.

Somric quan m'adono, una vegada més, que tinc l'alçada perfecta. Si fos més alta o més baixa aquest lloc no seria tan perfecte com és. La meva alçada em permet posar els braços sobre la "barana" (no sabria com dir-ne d'una altra forma), sense que quedin massa amunt ni massa avall, i de forma que el meu cap es recolzi a sobre els braços sense haver de pujar ni baixar massa, simplent estant on és.

Començo a mirar i començo a pensar, com sempre, en la gent que ho va construir. En la gent que vigilava des d'allà. En la gent que abans s'ha posat a mirar a través d'allà, gent d'ara i gent d'abans. Gent que mira ara per donar una alegria a la vista i gent que mirava per guanyar-se el pa. O per evitar perdre-ho tot.

No sé quanta estona estic allà sola. Al cap d'una estona sento que puja algú. Una parella que diuen que val la pena l'esforç d'haver pujat fins a dalt. Esforç? Tampoc hi ha tantes escales. Com sempre, miren cap a la Girona nova. Al cap d'una estona miren cap allà on estic mirant jo, amb algun comentari fluixet de què hi deu haver a l'altra banda. Es pregunten què hi deu haver que m'ho miri amb tanta atenció. Però la meva vista va més enllà del que s'hi veu ara. Quan apareix més gent, marxo.

Me'n torno cap a casa. Torno a passar per davant de la Catedral, faltaria més. Aquest cop baixo per les escales. Avui n'he comptat 90. No eren 100? Anava a dir que mai n'he comptat el mateix nombre. Però amb les vegades que els he comptat, segur que he repetit algun cop, tot i que mai estic segura d'haver-ho fet bé.

Començo a baixar i em començo a trobar gent mudada en direcció contrària. Segons sembla, hi havia un casament a la Catedral. Somric al veure els talons d'agulla d'algunes dones passant pels carrers que pugen cap a la Catedral.

Tot el camí em trobo gent mudada. Gent molt mudada. Molts talons. Jo ja m'hauria fotut de nassos, penso. Moltes americanes. Amb la calor que fa!

Travesso el riu i em sembla que deixo la màgia a l'altra banda. Vaig a buscar el cotxe. Però mentre hi vaig, no puc evitar mirar a l'altra banda. Tot i així, no em trobo el que hi volia trobar. En comptes de contagiar-me amb la màgia del barri vell, em retornen uns records de fa dos o tres mesos. Un dia que plovia. L'altra banda del riu. Em sento malament. Necessitaria una altra sessió de teràpia pujant altre cop fins a dalt. Però no tinc temps. Havia promés que seria a casa aviat i ja és massa tard.

Torno a pensar que hauria de créixer. Però em nego a créixer d'aquesta manera.

Em sembla que no trigaré massa a tornar-hi. Per si de cas, intentaré no deixar-me la radio a casa. I agafar la càmera de fotos més sovint.

11 comentaris:

Dan ha dit...

Veus com si que arribes a llocs? I segons la foto i la teva descripcio, els llocs s'ho valen.
Ara m'ha picat la curiositst. El proper cop que passi per Girona el buscare aquest indret.

estranya ha dit...

Però potser no arribo a on vull arribar. En fi, és igual.

Sí que s'ho val, passar-se per allà. Tot i que tot és relatiu: el que a mi em pot agradar a algú altre no li pot agradar gens.

Myrddin ha dit...

L'entorn de la Gerunda antiga inspira.

http://taldiafaraunany.lamevaweb.info/post/2312/31691

No ets la única que ha fet viatges en solitari, cercant ves a saber què...

estranya ha dit...

Segur que no ho saps, què hi busques, Myrddin?

Jo sempre que hi vaig busco el mateix. Que ho trobi o no, això ja és una altra cosa.

Berenguer ha dit...

Algún dia pujaré fins les muralles i més amunt encara i hi trobaré una noia que escoltarà la ràdio i llegirà un llibre mentre, d'en tant en tant quan hi ha bona iluminació, fa una foto al paisatge que s'entrelluca des d'allà. I aquell dia recularé, com sempre faig quan trobo algú allà dalt perquè no vull molestar amb la meva presència i perquè tampoc vull ser molestat per la presència d'altres, però el que ho farà diferent aquest cop serà que, mentre davallo a la recerca d'un lloc per a mi pensaré: goita tu! no devia pas ser l'estranya aquella noia?

p.s. estic gairebé convençut que les escales de la catedral tenen 99 escalons.

imma ha dit...

ais estranya, em recorden tants bons moments ... fent el mateix recorregut (o semblant)... buscant horitzons... pensant i somiant...
vinga noieta!!! ànims!!!

muas

estranya ha dit...

Entre en Myrddin, en Berenguer i l'Imma, al final encara ens trobarem tots quatre algun dia per allà dalt donant volts.

Jo també havia comptat molts cops 99 escalons. De fet, crec que és el número que m'ha sortit més cops. Però, no sé... No ha de ser tan difícil, no?

Myrddin ha dit...

Són 90, crec. No sé com us surten tants escalons...

estranya ha dit...

Jo l'últim cop en vaig comptar 90. Així ho vaig fer bé?

Res, que hi hauré de tornar, a veure quants me'n surten :-)

Berenguer ha dit...

ahir em van dir que en són 89 i vaig tornar a provar de contar-los, però em vaig descomptar i ja no vaig poder tornar-hi. És estrany i emocionant a la vegada veure les escales amb tota aquella gentada, les fa més sorolloses i altes, més vives i menys reflexives.

estranya ha dit...

Doncs jo et diria que 89 no ho són pas. O 88 o 90. Estic gairebé segura que són un número parell.