dijous, 6 d’octubre de 2005

Ahir, durant una bona estona, vaig pensar que quan arribés a casa, vindria aquí i li donaria a un botó que hi ha una mica més avall, que posa "Delete This Blog". Fins i tot ara em mirava el botó i pensava: i si ho fes? No, no ho faré, almenys de moment. Però potser algun dia ho faig. Potser no ho arribo a fer mai.

No, no és que hagi passat res. Simplement que al matí, quan encara no havia sortit el Sol (quan les carreteres encara no estan posades, que diu algú) vaig marxar de casa i mentre conduia anava pensant. Com més aviat és, més clar tinc el cap per pensar.

A vegades no sóc justa. És molt fàcil parlar bé de la gent. Però algun cop he estat enfadada i, en arribar aquí, m'he queixat. I qui sigui o què sigui que en tingués la "culpa" no té possibilitat de queixar-se, de defensar-se. Simplement, es queda aquí perquè ho pugui llegir qualsevol persona. Normalment, al cap de poc temps ja ni em recordo de per què estava enfadada, i llavors penso que no he estat justa. També em podria dedicar a esborrar només els posts que ara no m'agraden. Però suposo que n'esborraria molts i molts. Potser tots. No, potser no: segur que els esborraria tots.

També pensava que tot això és una cosa surrealista. Em passa alguna cosa i en comptes d'explicar-ho a algú cara a cara, em dedico a escriure-ho a l'ordenador. Sí, ho reconec, hi ha dies que m'ho passo molt bé. M'encanta descriure persones, sobretot si són gent que em trobo i que no conec de res, i em puc imaginar una mica la seva vida. O gent propera a mi. Fa dies que vull escriure un post sobre el meu avi, però no estic d'humor per fer-ho. Potser d'aquí a un temps ho faig. O potser no. També m'encanta agafar una situació del dia a dia, on he ficat la pota, o les coses han sortit malament una darrera l'altra, com normalment em passa. M'ho passo molt bé rient-me de mi mateixa i posant-hi salsa, per encara riure'm més de mi. El dia que no em pugui riure de mi mateixa, serà que estic molt malament. De fet, a la meva família hi ha 3 persones que són iguals, que sempre se'n riuen d'elles mateixes: el meu avi, un dels meus tiets i una tia que és exactament igual que jo (bé, suposo que hauria de dir que jo sóc igual que ella, tant físicament com de caràcter). Pel que m'han dit, el meu altre avi també era així, o sigui que tinc on triar per veure a qui m'assemblo. Però me'n vaig per les branques, com sempre. Avui en podria escriure dos, de posts d'aquests on em ric de mi mateixa. Reconec que amb un m'ho passaria molt bé, però no ho faré. Potser algun altre dia. Tot i que no sé per què dic que potser ho faré algun altre dia, perquè sé que no ho faré. També m'agraden les converses amb el meu Pepito Grillo particular. Ell (ella?) ho sap tot. Ell (ella?) sempre té raó, mal que em pesi. Però, almenys, encara que la major part de les vegades no li faci cas, almenys el (la?) deixo parlar, que ja és molt. Tot i que fa molt que no apareix per aquí. Ja li diré que vingui un dia d'aquests.

Escriure aquí em fa sentir bé. Em poso a escriure, gairebé sempre tal com raja, i després d'haver deixat anar unes quantes coses, em sento millor. Però potser no ho hauria de fer a internet, on ho pot llegir tothom. O potser el saber que el que escric estarà per aquí i algú amb molta paciència (i molt de temps, perquè mira que sóc pesada!) s'ho llegeix.

Però, quin sentit té tot plegat? Jo escric, des del meu (mig) anonimat, i explico el que em passa pel cap. No seria més normal que ho expliqués a algú? A algú en persona, em refereixo? Perquè, qui llegeix això? No m'agrada parlar i parlar. M'agrada escoltar, saber què fa la gent. Jo explico el que vaig fent. Hi ha gent que comenta el que dic i deixa una adreça d'un blog. Jo puc veure el que fan, o com a mínim el que expliquen que fan, puc veure que continuen vius, que les coses els van bé o malament o el que sigui. Però, i la gent que no deixa cap blog? La gent que envia algun mail perquè no vol deixar comentaris? Passen per aquí, de tant en tant envien algun mail, però no en sé res. Sí, ja ho sé, jo sóc l'exhibicionista aquí, la que parla del que li passa i ningú m'obliga a escriure el que em passa. Però sovint penso que és com una mica injust: jo explico, explico, explico... i sovint no sé res de qui es passa per aquí. De fet, si hi ha algú que es passa i no deixa comentaris, podria ser algú que sabés moltes coses de la meva vida i jo ni tan sols en sabés res. Qualsevol persona de les que em trobo en el dia a dia podria llegir el que escric sense saber que sóc jo (o sabent-ho, què sé jo!) i jo ni tan sols saber que hi ha algú per aquí a prop que llegeix el que escric.

De totes formes, qui és l'estranya? L'estranya sóc jo o és algú altre? Reconec que si hagués de dir-li a algú això del blog, el que més vergonya em faria seria el nom. Ahir pensava que podria esborrar-ho i començar de nou, amb algun altre nom que no em fes tanta vergonya. Però segur que em faria vergonya igualment, com totes les coses que faig jo.

Això de qui és l'estranya ho preguntava seriosament. Fa un temps, algú em va dir que llegint el blog semblava una persona simpàtica. Però... No ho sé, allò em va fer pensar. Em va donar la impressió que pel que escrivia, jo no sóc com sembla que sigui l'estranya. Vull dir que si algú llegeix això es pot fer una imatge de com sóc. Però segur que no l'encerta. O potser sí. Però en aquell cas, em va donar la impressió que la idea que donava l'estranya de com era no era el que sóc jo. O potser sí. No ho sé. És igual, ho deixaré estar. Potser algun altre dia se me'n torna a anar l'olla i em poso a reflexionar altre cop sobre el mateix davant la pantalla de l'ordenador.