divendres, 14 d’octubre de 2005

Quan anava a segon de BUP, a classe de català ens van fer recitar una poesia a cadascú. Jo sabia que la meva memòria era dolenta, i que davant de la classe em quedaria en blanc. Així que vaig triar una poesia llarga, difícil, perquè sabia que si em quedava encallada en algun moment, tothom ho entendria i passaria més desaparcebut.

Al final, ho vaig passar molt malament, però no em vaig entrebancar. No sé quanta estona em vaig passar xerrant. Jo només recordo una columna del final de tot de la classe, on vaig tenir fixada la vista tota l'estona.

Si hagués pogut, aquell dia m'hagués quedat a casa. Però finalment no ho vaig fer tan malament. De fet, quan vaig acabar, tota la classe em va aplaudir l'esforç. Vaig ser la única persona de tota la classe a qui van aplaudir.

Però ahir no em vaig atrevir. Tothom em va preguntar si ho faria jo. Tothom donava per sentat que ho havia de fer jo. A ell li hagués agradat que ho hagués fet jo. Però vaig amagar el cap a sota l'ala. Vaig dir que no podia. I, de fet, no em veia amb cor de fer-ho. Però no era tan difícil. Segur que me'n penediré tota la vida. O, com a mínim, durant molt de temps.

El primer (i últim) assaig del poema el vaig fer davant seu. Bé, davant de dues persones. Però l'altra persona ni tan sols se'm va escoltar. "Ai, quines coses més rares", em va dir. Ell va somriure i em va dir que molt bé. Com sempre que em sentia parlar davant de molta gent. Encara que ho fes malament. Encara que m'entrebanqués.




Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.