Per què m'afecta tant?

Finalment ha arribat el dia. Feia temps que ho pensava: "Algun dia passarà". Perquè era impossible que no hagués passat mai. Bé, més que impossible, improbable. I, és clar, tant temptar a la sort, al final ha acabat passant.

Estava molt nerviosa. Les mans em tremolaven. Es veia. Jo ho veia. No sé si algú més ho haurà notat.

Em suaven les mans. Me les he començat a fregar amb els pantalons, perquè no suessin tant. Però encara suaven més.

I, com sempre, he ficat la pota. No una ficada de pota d'aquelles que es noten tant, sinó una ficada de pota de principi a fi, de no tenir ni idea de què faig, ni com ho faig, ni què hauria de fer, ni res de res.

Al final, un desastre. Com sempre. Com amb totes les situacions semblants.

Pensava que no m'afectaria. Bé, esperava que no m'afectés.

Però m'ha afectat.

De cop, no m'he sentit enfadada amb mi com sempre. No m'he sentit amb forces per dir-me idiota. No he tingut ganes de riure'm de mi per ser tan idiota.

Simplement, m'he quedat sense ganes de fer res. Sense forces. Sense ganes de treballar. Sense ganes de jugar a qualsevol joc. Sense ganes de llegir.

Ara mateix només tinc ganes de dormir. Bé, de fet, ni això. Només tinc ganes de no fer res. Ganes de deixar la ment en blanc.

En fi, demà serà un altre dia.