dimarts, 18 d’octubre de 2005

Ha tornat a sortir el Sol

No, que ningú miri per la finestra (a no ser que llegeixi això uns dies més tard del dia que ho he escrit). A fora segueix plovent. I ara ja m'està bé. El post anterior l'he escrit aquest matí, però no el podia penjar, perquè tenia ordenador, però no internet. I ja que estava escrit, doncs l'he publicat. Així hi ha el contrast entre el matí i el vespre.

Avui parlava amb una companya. M'he deprimit bastant. Un d'aquells moments en els que no saps per què, acabes parlant d'alguna cosa. I això m'ha recordat que ja tinc vint-i-forces anys i continuo tenint una vida com si en tingués 10 o 12. Bé, potser 10 o 12 no, però 15 o 16 sí. Vaja, que ja podria créixer d'una vegada, començar-me a comportar com algú amb una mica de sentit i no com una adolescent. Fa deu anys, pensava en el que hauria de ser la vida deu anys després i no m'esperava algú amb un treball temporal, vivint a casa dels pares, sense cap pla de marxar de casa dels pares o de buscar-me una feina "de veritat". Amb tranquil.litat. Sense cap responsabilitat, a part de la que em dóna la feina. Sense problemes. Vaja, com quan anava a l'institut, però cobrant un sou. És bastant patètic.

O sigui, que a part de tot, a sobre m'he començat a posar jo problemes i dubtes a sobre. Dubtes que jo sé que seguiran aquí, però que tampoc calia que vinguessin ara. Aleshores, per què ha sortit el Sol? Perquè la perspectiva no era massa bona.

El Sol ha tornat a sortir aquesta tarda. He rebut un mail. Un mail en el que hi havia una pregunta (gràcies Anna!) Una pregunta que m'ha fet pensar. Una pregunta que volia contestar amb un monosíl.lab. Però no he sigut capaç. M'he hagut de posar a explicar-ho tot. No ho he sabut resumir i ara algú s'haurà de llegir tot el rotllo (altre cop, gràcies Anna per aguantar-me els rotllos!) Però m'ha anat bé. M'he posat a pensar en algunes coses (com si no tingués feina!) i m'he animat. No sé per què, perquè al cap i a la fi tampoc és res que millori la meva situació. Ni la situació de la pluja ni la del complexe de Peter Pan. Però m'ha recordat una il.lusió que vaig tenir fa temps. Una il.lusió per una cosa que sé que no es complirà. No tindré aquesta sort. Jo mai tinc aquesta sort. Però, almenys, m'ha donat una cosa que perseguir. Una cosa per intentar. Un impossible, com sempre. Però amb una mica de paciència, i una canya, potser fins i tot aconsegueixo avançar una mica. I si no ho aconsegueixo, és igual. No vindrà d'aquí. Així, almenys durant un temps, no pensaré en un impossible encara més gran, en una cosa que sé que no podria arribar a aconseguir, però que tot i així em fa entristir.

Ha tornat a sortir el Sol. No, a fora no. Però això m'és igual. Ha tornat a sortir el Sol a dintre del meu cap. Aquesta tarda per poc se m'escapen les llàgrimes quan una persona m'ha dit que dijous passat no vaig donar senyals de vida. Tampoc li he dit el perquè. Tampoc calia. I ara... doncs ara he sigut capaç de somriure, que ja és molt. Gràcies, Anna, encara que no ho fessis expressament. De fet, ho has pogut fer perquè eres aquí. Si no haguessis sigut aquí, no haguessis pogut fer aquesta pregunta que m'ha fet tornar a veure el Sol. Suposo que si no haguessis sigut tu, hagués sigut algú altre. Però, qui? Suposo que ningú.

Així que plou. Però fa Sol. I les bruixes es pentinen :-)

9 comentaris:

Anonymous ha dit...

No donar senyaLs d vidA . . . ncessitar algú . . . aquell al Q Li fas sentir aquestes paraules...que tant t'agradaria que passessin pel seu cap...Lmd'*

estranya ha dit...

Anònim, jo és que sóc una mica burra... o parles en codi i t'hauria d'entendre i no t'entenc, o jo sóc molt curta i no entenc el que em vols dir, o no m'explico massa bé i no has entès el sentit del missatge. Però estic ben perduda amb el teu comentari.

solarist ha dit...

Som molts els que no ens veiem com voliem veuren's fa 10 o 15 anys. També és cert que tot canvia molt de pressa i potser el que voliem llavors avui no és tant fàcil d'aconseguir perque l'entorn, que també canvia molt, no ho permet.

imma ha dit...

les bruixes fan un ou!!! m'estic morint de son!!! nennaaa ara jo tb tinc 3 ulleres!!! visca visca visca!!! però tinc no sé pas quants bolsos i moltes sabates (perque les faig malbé... no em duren... però les velles tampoc les llenço... i ai mareta!!!)

bona nit... m'estic adormint mentre escric...ai ai

estranya ha dit...

Ai, no ho sé, solarist. Si a mi fa 10 o 15 anys m'haguessin dit que ara seria així m'hagués deprimit bastant. I ara, si ho penso, també. De totes formes, no sé si és culpa de l'entorn o culpa meva. Jo veig gent que sí que és com jo em pensava que jo seria a la meva edat. Així que la culpa de tot no és de l'entorn, i jo suposo que en tinc bona part de la culpa. De totes formes, no em vull posar on no em demanen, però posaria la mà al foc que la teva situació és molt més bona que la meva.

imma, vés a dormir! Bé, suposo que ara ja hi has anat :-) Sí, les bruixes fan un ou :-) De fet, jo us vaig enganyar amb això dels bolsos. Tinc una família una mica especial, que sempre em regalen o bolsos o llibres. I tot acaba al fons de l'armari... així que és com si només en tingués un...

Bob ha dit...

Surt el sol dintre nostre i de sobte ens ilumina el camí. Jo crec per que si a cas es torna a posar nuvol compra un fanalet, no es igual que el sol per dona la llum suficient per saber situar-nos on som en el camí d la vida.

estranya ha dit...

Em sembla que més que un fanalet necessito un far...

Anonymous ha dit...

estranya...sempre relaciono tot el que llegeixo amb les coses que em passen a mi...quan li dik a una persona k no dona senyals de vida...es perque realment m'importa...perquè realment m'agradaria que em digues el mateix a mi

estranya ha dit...

Ui... Bé, suposo que no ho vaig expresar bé. Qui em va dir que no havia donat senyals de vida era algú relacionat amb la feina, res més.