Té deu anys. Em mira. Mira al meu pare. Em torna a mirar. Torna a mirar el meu pare. Es posa a riure. No diu res. Només riu.

Coneix bé al meu pare. A mi gairebé no em coneix.

Continua girant el cap d'un a l'altre. Continua rient. Continua sense dir res.

Estic a punt de dir-li que no ens assemblem pas tant, el meu pare i jo.

Ens continua mirant. Continua rient.

M'adono que anem vestits del mateix color.

Para de riure una estona.

De cop, el veig que se'm mira amb uns ulls com plats i es torna a posar a riure. Continua sense dir res. M'adono que acabo de fer un gest. Un gest que el meu pare fa molt sovint. El nen continua mirant d'un a l'altre i rient.

Aleshores el nen fa una cosa. I jo començo a parlar. Just en el mateix moment en què la persona que està al meu cantó comença a parlar. Sento en estèreo la meva veu. Només que no és només la meva veu. Una veu al meu cantó està dient el mateix que jo, les mateixes paraules, just al mateix moment.

Quan me n'adono, callo. Just en el mateix moment que la persona del meu cantó s'adona que jo estic dient el mateix i també calla.

Quan m'adono que ha callat, continuo la frase que havia començat. Just en el moment en què el meu pare també continua la frase. Les mateixes paraules. El mateix to. La mateixa velocitat. No, no ens assemblem tant.

El nen se'ns torna a mirar. Torna a riure. Torna a mirar d'un a l'altre, rient. No diu res. Només riu.

No, no ens assemblem tant. O potser sí?