dilluns, 31 d’octubre de 2005

10000

Segons sembla, he tornat a recuperar les ganes de pensar (i buscar) xorrades. El meu entreteniment preferit. En comptes de fer coses productives, o passar-m'ho bé fent coses més normals, em dedico a buscar xorrades.

Avui he vist que d'aquí a poc compliré 10000 dies (el poc és un terme relatiu, com sempre). Res, que quan he vist que faltava menys d'un any perquè fes els 10000 dies, m'he posat a comptar quin dia seria. Només per curiositat. Només perquè sí, perquè em feia gràcia.

El problema és que, un cop comptat, ja sé que no me'n podré oblidar. Perquè el dia en qüestió és un dia assenyalat. Un d'aquells dies amb festa familiar. Molta gent (20? 30?), molt de rebombori, molta feina... I sé que aquell dia me'n recordaré.

Me'n recordaré, i callaré, com sempre. Perquè és una xorrada. I perquè no vull veure aquella mirada de "quines coses més rares que pensa aquesta noia" o el típic "tu sempre comptant coses rares" o el més cruel "a veure si deixes de pensar coses rares i et dediques a fer coses productives" (que, al cap i a la fi, té tota la raó, però s'ho podrien estalviar. Altra gent es dedica a mirar la tele o a fer altres coses, i jo em dedico a buscar coses rares, segons la meva família).

És com la història del nom del meu gos. Em fa molta vergonya dir com es diu. Perquè, sense saber-ho, li vaig posar un nom de persona. Bé, de fet el que no sabia és que era un nom de persona en català. Perquè el nom que porta és per una persona. Abans que algú tingui la temptació de preguntar-ho, no penso ni dir com es diu el gos, ni explicar perquè es diu així a qui ho sàpiga.

Quan va arribar, jo li volia dir un nom al gos. Ho tenia claríssim. Només que... malauradament era un nom de gossa i no hagués quedat massa bé posar-li a un gos un nom de gossa. Així que vaig haver de buscar un altre nom. I, seguint amb el mateix, li vaig posar un nom. En cap moment vaig tenir intenció de dir a què es devia el nom. I mai ningú s'ho ha imaginat. Millor així. Perquè no vull veure la mirada aquella altre cop...

La solució me la va donar ma mare. "Ah, li dius així per això, no?" I bé, no era una mala idea, tot i que era una cosa molt diferent al que jo tenia en ment. Però aquella frase em va servir per explicar com es diu el gos a tothom que em pregunta: "i com és que li has posat aquest nom?" I com que és una explicació no massa rara, la gent se'm mira malament, però no tan malament com se'm miraria la gent si els digués la verdadera raó.

En fi, que em faig gran... Aviat ja faré 10000 dies, que semblen molts, dits així. I jo segueixo perdent el temps pensant en xorrades i altres tonteries. Tot i que val més pensar tonteries que no pensar, com ahir.

2 comentaris:

Tracy ha dit...

Doncs si et fa gràcia el dia que facis 10.000 dies ho hauries de celebrar d'alguna manera.
Si ho pensem bé hauriem de celebrar els dies i no els anys, perquè el que vivim, al cap i a la fi, és el dia a dia.
Però això potser no ho entèn gaire gent.
Així que penso que encara que sigui només per a tu, celebra-ho, fes alguna cosa especial, que t'agradi. Perquè és el teu 10.000 "diaversari"!!!

estranya ha dit...

Tranquil.la, Tracy, que com que me'n recordaré, d'una manera o una altra ho cel.lebraré.