divendres, 21 d’octubre de 2005

Créixer... o no

Vull créixer... però no vull créixer. Ui, que encara no he començat el post i ja m'embolico jo sola.

Ja ho deia l'altre dia: si fa deu anys m'haguessin dit que ara estaria com estic, m'hagués deprimit bastant. I, pensant-ho fredament, crec que l'Estranya de fa deu anys tenia raó. No em serveix cap tipus d'excusa, perquè si sóc on sóc, és perquè jo m'he plantejat la vida d'aquesta manera. Plantejant les coses així, pensant que en realitat la responsable de la vida que tinc en aquest moment sóc jo mateixa, sembla que en realitat no hagi volgut créixer. O potser sí, i no ho veig.

Sempre he estat a la lluna. Sempre he somiat en coses millors, i he lluitat per intentar aconseguir el màxim possible. El problema és que si et centres en un impossible, et van passant possibilitats bones per davant, que deixes de banda, perquè no són l'impossible que realment vols. I al final, et quedes sense res: sense les oportunitats bones i sense l'impossible.

M'agradaria créixer d'una vegada, en el sentit de deixar de buscar coses que són impossibles. Deixar de tenir aquests somnis de grandesa que mai arribaré a aconseguir. Entenent que els somnis de grandesa no passen ni per fer-me rica (la veritat, amb els diners suficients per viure en faig prou, i crec que així sóc més feliç), ni famosa (ui, ni ganes! No suportaria perdre l'anonimat d'anar pel carrer i fer coses estrambòtiques sense que em conegués ningú. No ho faria ni pels diners... és clar que els diners tampoc m'importen massa, sempre que en tingui per viure), ni res per l'estil. Els somnis de grandesa es tradueixen en coses senzilles (o no tan senzilles).

El problema està en que si hi ha dos camins, un de bo i un de molt bo, no em conformo amb el bo. Sempre lluito pel molt bo. Si hi ha un molt bo, per què vull el bo? Si hi ha un molt bo, encara que sàpiga que no el puc aconseguir, sóc incapaç de quedar-me amb el bo. Perquè com que hi ha el molt bo, el bo passa a ser dolent. El bo deixa de ser important. Deixa de tenir atractiu. No em convenç.

M'agradaria créixer d'una vegada. Aprendre a escollir el bo, en comptes del molt bo. Aprendre que no sempre tindré el molt bo a l'abast, i que, almenys per una vegada, estaria bé que deixés de banda el molt bo i em dediqués a lluitar pel bo. Per una cosa que sí que puc aconseguir. Per una cosa que no és dolenta, encara que no sigui la millor. Per una cosa que, en realitat, es podria convertir en molt bo si li donés una oportunitat, si deixés de pensar que he d'aconseguir el molt bo.

Però, d'altra banda, el meu cap es nega a reunciar al molt bo. Em diu que no. Si hi ha un molt bo, per què conformar-me amb un bo, encara que el molt bo sigui un impossible i el bo estigui a tocar? Per què fer un sol pas per aconseguir el bo si hi ha la possibilitat d'aconseguir el molt bo? Val més centrar tots els esforços en intentar aconseguir el molt bo.

Créixer o no créixer? Perseguir un somni o quedar-se amb una cosa més assequible? Val més "pájaro en mano"?

Per què em resisteixo a créixer? Per què sóc incapaç d'abandonar els somnis i posar els peus a terra? Per què intento aconseguir els meus somnis i, en intentar-ho, cada cop fico més la pota? Per què espatllo cada cop més les coses? He de renunciar a tot plegat? He de lluitar pel bo?

Créixer o no créixer... aquesta és la qüestió.

9 comentaris:

imma ha dit...

crec que al fer-te aquesta pregunta críexer o no créixer? ... ja has crescut.. s no ho haguessis fet no et faries la pregunta...

Dan ha dit...

Perseguir l'impossible es com anar cap l'horitzo. Mai hi arribes, pero es la manera de fer molt cami. Creixes quan acceptes que no hi arribaras, pero no hi renuncies perque es el cami el que s'ho val.
I el que diu l'Imma es cert. El sol fet que t'ho preguntis ja es prou indicatiu que no et cal creixer gaire mes.

pere ha dit...

I no es pot aconseguir primer el bo i després el molt bo? No hi ha una escala amb més esglaons?
Aconseguir un somni vol dir convertir-lo en realitat. Necessitaràs un altre somni i així fins a... És la història d'una part de la humanitat.

estranya ha dit...

Ai, imma, no ho sé si he crescut. Em sembla que tota la vida seguiré amb el cap a la lluna.

Dan, el problema no és que no hi arribi, és que ni tan sols faig camí. Ja ho intento, ja, però el més normal és que vagi ficant la pota cada cop més, i en comptes de fer camí endavant el faci cap enrere, si és que això és possible.

Ui, pere, i si el bo i el molt bo fossin incompatibles? Sí, ja ho sé, no seria res sense somnis. Però podria intentar tenir somnis que es poguessin aconseguir, almenys per una vegada a la vida!

Dan ha dit...

Si que fas cami. Si no, no ficaries mai la pota (ni tampoc arribaries mai enlloc). No es pot fer res sense cometre mai errors.

estranya ha dit...

Ui, Dan, i qui t'ha dit que algun cop hagi arribat jo a algun lloc? Ficar la pota ja et dic que sí que ho he fet, i molt. Massa. Però arribar enlloc... doncs la veritat és que si em centro en el que estava pensant bàsicament a l'hora de fer el post, doncs te'n faries creus.

Myrddin ha dit...

I com saps que el molt bo és el més bo? Podria ser que el molt bo no fos el més bo, sino que simplement fos bo i millor que el bo que tenies abans, i el més bo encara no se t'hagués revelat. Llavors el molt bo passaria a ser bo, i el bo d'abans seria nefast.

Clar que, si concretessis una mica a què et refereixes, potser ens podríem fer una idea millor del que persegueixes. O no?

estranya ha dit...

Ai, Myrddin, per què em fas aquestes preguntes a aquestes hores?

Que com sé que el molt bo és el més bo? Doncs això és el pitjor de tot: no ho sé. Podria ser que el bo fos millor que el molt bo. Aleshores, m'equivoco com sempre.

Millor que el que tenia abans? No, estem parlant de coses que no tinc. Tot i que el d'ara sí que podria ser nefast.

Concretar? Jajaja. Un altre dia concretaré. Però val més que us espereu asseguts. I ben asseguts.

Mryddin ha dit...

Sempre que llegeixo blogs estic assegut. Si mai arribo a veure com concretes, serà assegut a una cadira, t'ho puc assegurar.