Tard

Sempre m'adono de les coses quan ja és massa tard. Per què no em puc adonar de les coses abans de ficar la pota? Per què no puc, per un sol dia, tenir la ment una mica clara i no semblar retrassada mental? Per què no puc pensar amb una mica de rapidesa, per no ficar la pota?

Preferiria no adonar-me'n, ser feliç en la meva ignorància. Però no, m'he d'adonar que he ficat la pota massa tard. O m'he d'adonar d'alguna cosa quan ja no hi ha remei, quan ja no s'hi pot fer res.

Avui he fet plorar algú. No era la meva intenció. Jo només volia que rigués, fer-li una brometa. Però just després de dir el que he dit, ja m'he adonat que no ho hauria d'haver dit. Callada estic més maca. De fet, ja no sé ni per què obro la boca. En aquell moment hi havia quatre persones a prop meu. Hauria d'haver fet com sempre: callar i escoltar el que deia la gent. Observar, pensar i guardar-me les brometes i el que penso per mi. Així no faria plorar a ningú. Així no faria enfadar a ningú.

Això és el que feia ell. Sempre estava assegut a una cadira, mirant al voltant, sense dir res a ningú. Ningú li feia cas. Tothom es pensava que no escoltava, que no participava en la conversa, que li era igual el que es fes o es digués. Però jo sé que és mentida. Ell ens observava. Sabia el que li agradava a cadascú i quan es trobava a soles amb algú, li parlava del que li havia sentit parlar, dels temes que volia parlar. De què em sonarà, això? Lamentablement, m'ha sonat massa tard.