diumenge, 2 d’octubre de 2005

Per què em costa tant?

Fa mitja hora que estic a davant de l'ordenador, amb una pantalla en blanc, intentant escriure una cosa. Per què em costa tant?

Em poso amb la pantalla del blogger i no tinc cap problema, em poso a escriure i no paro. I no sé per què. Perquè això ho podria llegir molta gent. És clar que aquesta "molta gent" no saben qui sóc. O sí, jo què sé.

Però em poso a escriure altres coses i sóc incapaç. Fa dos o tres dies, algú ens volia fer parlar en públic a una persona i a mi. Les dues ens vam escaquejar com vam poder. De cop, em vaig recordar a què es dedica a ella. "De fet, això de parlar en públic és la teva feina". Se'm va quedar mirant, i abans que cap de les dues pogués dir res, ens vam posar a riure. "Sí, ben mirat, també és la meva feina". Tot i així, si em treus de la feina i em fas parlar en públic, ho passaré fatal. Encara que sigui un grup reduït de gent. "L'Estranya no ha obert la boca", em va dir una persona en un grup d'unes 7 o 8 persones no fa gaire. Jo me'ls miro amb cara de poker. Ja s'ho faran. O em fan preguntes directes o em quedaré callada, escoltant el que diuen. I que no em vinguin amb tonteries, que no és el mateix fer la feina que posar-te a parlar depèn d'on.

Amb això d'escriure em passa el mateix, suposo. Quan sé que el que escric ho acabarà llegint algú proper a mi, acabo dient: "Això no m'agrada, això ho trec, allò altre no està bé així". I acabo fent un escrit telegràfic. Dues o tres línies, quan en realitat tindria corda per escriure mig foli. El meu jefe sempre em diu que sóc molt telegràfica. I jo sempre penso que, és clar, si una cosa es pot dir amb dues paraules, per què dir-la amb deu? Ara, no sé per què, m'he recordat dels exàmens d'història de primer de BUP, on corria la llegenda urbana que la nota de l'examen d'història venia determinada pel nombre de pàgines que havies escrit, que la professora no es llegia els exàmens, i que li podies posar les tonteries més grans que volguessis, que tampoc ho llegiria. I, és clar, jo entre lletra petita i que ho deia tot telegràficament, sempre acabava amb un examen curtíssim. Tot i que recordo que acabava omplint moltes pàgines. No recordo com m'ho feia. Potser repetia coses? No ho sé. En tot cas, mai vaig provar de no omplir menys de 3 folis, no fos cas...

Però això ho he d'escriure avui. I ja val més que m'afanyi. Perquè la nit de dilluns a dimarts seré exactament 8 hores a casa. I la de dimarts a dimecres, 6 hores. I dic jo que a part de dormir hauré de sopar, esmorzar, dutxar-me i no sé si alguna altra cosa més. Així que millor no vaig a dormir massa tard avui, o dimecres m'adormiré pels llocs, com aquesta setmana.

Tot i així, aquesta pantalla en blanc em fa pànic. Espero aconseguir-ho aviat...

4 comentaris:

[o Rei] Ferran ha dit...

almenys veig que no sóc l'únic que li costa escriure quelcom.

estranya ha dit...

El meu principal problema és que em costa escriure el que he d'escriure, però el que no he d'escriure surt a raig...

Myrddin ha dit...

Malu, quan et pares a pensar massa vegades en que et costa escriure. Potser sigui millor no pensar-hi, i no escriure-hi, i fer-ho només quan hi hagi quelcom a dir, sigui d'aquí una setmana, d'aquí a dues, o d'aquí a un mes. Jo almenys ho faig així, és un bon mètode per no estressar-se.

estranya ha dit...

Ai! El problema és que no parlava del blog. Això rai... Parlava de feina, i això és més fotut :-(