dimecres, 13 de febrer del 2008

Àcid i dolç

Aquest post té dues parts. La primera sembla dolça, però en realitat és àcida. La segona sembla àcida, però en realitat és dolça. O era al revés?

Al final vaig perdre l'aposta. Vaig fer tot el possible per perdre-la. Si algú fa trampes per perdre, es pot considerar un trampós? No, no demano si es pot considerar idiota, demano si es pot considerar trampós.

I ara em sap greu. No em sap greu per haver perdut l'aposta. Sempre les guanyava, i ja era hora de que en perdés alguna. Em sap greu perquè m'he adonat que si jo no hagués fet trampes, l'aposta no l'hagués perdut. No tenia cap possibilitat de perdre l'aposta. I fa més mal adonar-se que hagués perdut l'aposta que no pas un "potser, si ho hagués intentat, l'hagués perdut".

Sempre he dit que fa més mal pensar el "i si...?" Però no. Fa més mal el adonar-te que no hi havia ni l'"i si...?"

I m'adono que no m'importa massa. No, aquest cop hagués guanyat l'aposta sense problemes i no m'hagués importat. Però ja són massa. Podria dir que l'últim any ha sigut molt dolent, però m'adono que no és que l'últim any hagi sigut molt dolent, és que tota la meva vida ha sigut molt dolenta. I aquí veig determinades veus que em diuen que no, que les coses canviaran. I m'enfado. Perquè aquestes veus només fan que posar-me de molt mala llet. Sempre els dic el mateix: són gairebé 30 anys de mala sort. Això no és mala sort. No es pot tenir mala sort durant tant de temps seguit.

Però estic cansada. Estic cansada de la mateixa història. No, la mateixa història no, però molt semblant. La mateixa història. Un cop. I un altre. I un altre. I encara un altre. I...

Estic cansada. N'estic fins als nassos. Abandono. Ho deixo estar. Tots tenim coses en les que som millors i coses en les que no. És una tonteria intentar que una de les coses en les que no ets bo surtin bé. Només porta a decepcions. Aquesta tarda he tingut un moment baix. Molt baix.

Però no. M'ho he tirat a l'esquena. Abandono. Ho deixo córrer. I ja està. El que més infeliços ens fa són les coses que desitgem i que no aconseguim. Jo no ho aconseguiré mai. Per tant, el millor és deixar-ho estar. I punt.

I, un cop presa la decisió, m'he sentit molt millor. Anava pel carrer. I era molt feliç. No crec que mai un abandó hagi pogut arribar a fer tan feliç a qui abandona.

I ara no sé com tallar aquí i començar amb la segona part...

La Jo Mateixa m'ha concedit un premi, el premi maduixes amb xocolata. I la molt punyetera només me l'ha donat a mi, i ara em crea un problema, perquè és clar, o el continuo jo o... s'extingeix!

Així que el modifico i...



Ara ve el temps de les maduixes (deixo estar la xocolata). I a mi... A mi les maduixes, com més m'agraden, són amb suc de llimona. I, és clar, si estic en un blog i dic "suc de llimona", no puc fer res més que pensar en la Tirai. I, oh casualitat, resulta que el blog de la Tirai també és àcid i dolç, com deia el premi de la Jo Mateixa! Així que... així que dóno el premi Maduixes amb suc de llimona a la Tirai. Perquè en faci el que vulgui. Ho sé, em mereixo alguna cosa molt dolenta per passar-te la responsabilitat a tu!!! Però bé, ara que ve el temps de les maduixes, com a mínim una pregunta (que almenys estaria bé que la contestés la Tirai com a premiada): com són més bones, les maduixes?

Jo ho tinc clar: amb suc de llimona. Massa àcid? Què va! A mi m'agrada!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

On són? On són els smiles amb la cara vermella? Gràcies, m'ha fet molta il·lusió el premi! No sé a qui el donaré. És un problema perquè tornar-te'l a tu seria,també, extingir-lo i fa lleig :p A casa, les maduixes les posem amb vinagre el dia abans perquè així són més gustoses! A mi no m'agrada el vinagre, però així sí.
A veure, referent a la primera part del post. No sé què dir-te. Creia que perdessis l'aposta era una bona notícia. Entenc que t'hauria agradat perdre-la sense fer "trampes". No sé, m'he fet un embolic. Deixar córrer una cosa, de vegades, ens fa sentir alleugerits, però, ostres, vols dir que ho has de deixar córrer? Potser per un temps, però deixar-ho estar, deixar-ho estar? Quasi 30 anys de mala sort no és mala sort, però potser és una cosa més simple, potser és que no ha arribat el moment. De vegades, no estem preparats perquè les coses ens vagin bé, encara que, creguem que si que ho estem. Si desitges una cosa no ho deixis estar, aplaça-ho si cal, però no ho deixis estar. Buf! No sé. Ja estic donant consells i no m'agrada. Només hi ha una cosa que importa i és que siguis feliç triïs el que triïs.

Anònim ha dit...

De res, Tirai! Però ja saps que aquest premi només te'l podia donar a tu. I més encara si són maduixes amb suc de llimona!!! No havia sentit mai això del vinagre. Ho hauré de provar algun dia...

Per la resta, doncs sí, perdre l'aposta era una bona notícia... El problema és que l'aposta no l'hagués perdut mai. Vaig forçar per perdre-la. I llavors em vaig adonar que no l'havia de perdre.

No ho sé, el tema és molt complicat, i no me'n surto. Ni a la de una, ni a la de dos, ni a la de tres. Ni fent trampes ni sense fer trampes. Ni quedant-me quieta ni agafant el toro per les banyes. Jo crec que ja n'hi ha prou. No crec que sigui problema de moments. Amb 30 anys hi ha molts moments com perquè pugui arribar un moment. I el problema no és que les coses vagin bé o malament. És que simplement, no van. I si no van, no poden anar bé de cap manera. I només faig que enfonsar-me un cop, i un altre, i un altre. Mai pujo a la superfície. I això no pot pas ser bo. Solució: deixar-ho estar.

Anònim ha dit...

les maduixes estan bé,però ... prefereixo un bon parell de melons !!! ... salut

Anònim ha dit...

Hola Llum! Enhorabona pel premi de les maduixes amb xocolata, molt original, jeje! Pel que fa al teu escrit, no m'agrada veure que algú tira la tovallola. Pensa que un mal dia el té tothom i que cada dia surt el sol, o més o menys. No sé exactament de què va el tema però hem d'aprendre (i aquí tb parlo per mi) a ser feliços amb les circumstàncies que ens envolten i pensar que algun dia la sort pot girar-se a favor nostre.
Anima't i compta amb mi pel que calgui, ok? Una abraçada

Anònim ha dit...

Jo crec que mai no s'ha de deixar de lluitar, i crec que per més que ho diguis no ho faràs, ja que quan menys t'ho esperes, allò que buscaves apareix. Semblen paraules buides, però no ho són tant.

Anònim ha dit...

Les maduixes soles, sense res! m'encanten! Ara bé, fer un pastís de fruites amb kiwi i maduixes també m'encantaaaa!!

Si ara no pot ser millor deixar-hi de pensar, sinó el que fem únicament és martiritzar-nos i preocupar-nos per un fet que potser no és tan rellevant (com que no sé la magnitud del problema generalitzo, però si es tractés d'una cosa prou seriosa i important també et recomanaria que no deixessis mai de lluitar, mai)

Anònim ha dit...

Doncs a mi m'agraden més les maduixes, mossèn...

Moltes gràcies, Shadow! La veritat és que molt em temo que no hi ha massa diferència, en el meu cas, entre tirar la tovallola i no tirar-la. El resultat final és el mateix. I això era el que volia: ser feliç amb el que tinc, i no voler una cosa que no arribaré a tenir.

XeXu, precisament la frase aquesta de que quan menys t'ho esperes és la que no tinc ganes de sentir. Perquè en el meu cas sé que no és veritat. No saps quants anys fa que la sento, i cada cop que la sento fa que el proper cop encara em senti més malament escoltar-la.

Laia, a mi també m'agraden les maduixes soles. O soles, o amb suc de llimona. Però amb suc de llimona m'agraden més :-) Per la resta, és exactament el que volia dir. Per què m'he de martiritzar per no aconseguir una cosa que mai podré aconseguir? Ho deixo estar, i així puc ser molt més feliç.