dijous, 21 de febrer del 2008

Vèncer la mandra

Hi va haver una època, tampoc fa tant de temps, en què m'aixecava cada dia molt aviat, anava al gimnàs, i ni se'm passava pel cap quedar-me a casa dormint una estona més en comptes d'anar al gimnàs.

Però aquesta època va passar, i des de que puc mig tornar-hi (i una mica abans també) sovint em venç la mandra, i acabo a casa, dormint fins a les 7. El que passa és que ningú m'hi obliga, a part de jo mateixa, i passa allò de que un dia no hi vas i no passa res, i el següent dia que no hi vas tampoc, i...

I no passa res? Sí, sí que passa. Quan vaig al gimnàs em sento millor. Tinc més energia. Però també em sento millor en general. I quan hi sóc m'alegro d'haver-hi anat. Perquè em va bé. Perquè és molt millor que quedar-se a casa dormint.

Així que tinc la situació: vull anar-hi, sé que si hi vaig em sentiré millor, i sé que si no hi vaig no passarà res. Però acaba vencent la mandra. Sí, la mandra. La mandra d'aixecar-se. Perquè no és obligatori. Perquè puc dormir fins a les set sense problemes. Perquè... doncs perquè fa mandra. De fet, només fa mandra un moment, el moment d'aixecar-se. Després la mandra se'n va, i si m'he aixecat, el dia és molt millor.

El premi per aixecar-me hauria de ser només anar al gimnàs. Però... però no ho és. El simple fet d'haver-me de sentir bé no és suficient premi com per vèncer la mandra. Però avui he ideat un pla. Un pla petit de premi-penalització. Cada dia, quan m'aixeco, esmorzo un tall de pa. Agafo un tros de pa de mig tallat, amb tomata, i aquest és el meu esmorzar. A vegades m'hi poso alguna cosa, a vegades no. Però sempre millor posar-hi alguna cosa. Així que ja està decidit: si venço la mandra i vaig al gimnàs, m'hi puc posar alguna cosa. Sinó, el pa amb tomata sol. A veure si sóc capaç d'aixecar-me regularment, ni que sigui per un tall de pernil!

També he pensat en una altra situació. Arribo tard a casa gairebé cada dia. Perdó, cada dia. El dia que arribo més aviat, dec arribar cap a les 8. Sopo i... I em poso en una butaca, amb el portàtil a sobre les cames (i les cames en alt). Ja fa temps que m'he adonat que una de les coses que més em costa és marxar. M'he adonat que em passa com a molta gent amb el sofà. Acabo de sopar, faig alguna cosa per casa, i després... m'assec. Cada dia em costa més aixecar-me de la butaca. Sí, sé que quan m'aixequi de la butaca me n'aniré a llegir una estoneta al llit, fins que em cansi. Però sovint m'aixeco tan tard que ja vaig directament a dormir. Em fa mandra aixecar-me de la butaca i anar-me'n a llegir. I després em passen coses com que m'adono que he de tornar un llibre a la biblioteca i només n'he llegit 150 pàgines :-( I això que el llibre m'agrada! En fi...

Vull vèncer també aquesta mandra. La mandra d'aixecar-me de la butaca, quan finalment arribo a casa i em poso a la meva butaca. Però... però és molt difícil! Em costa taaaaaaaaant! I, és clar, com més tard vaig a dormir, més em costa l'endemà vèncer la mandra...

Ai! Algú té alguna idea?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Nooooooo, una altra com jo, dos mesos que no vaig al gimnàs i quan arribo tardíssim, a l'ordinador, i maaaaaandra, molta maaaaaaandra!
Petons!

Anònim ha dit...

jejeje em fa gràcia aquesta mandra... també em sona tant :)

Em sap greu no tenir la fórmula màgica... jo compto fins a tres i faig un bot... però hi ha dies que el bot és massa petit i no dóna de si!!

Anònim ha dit...

Què dius vèncer la mandra? Si tens mandra disfruta-la, que coi aquí! No es tracta d'anar a toc de rellotje... Potser és una manera que té el cos d'indicar-te que fa massa activitats o jo qué sé, saps qué vull dir? No crec que hagis de lluitar contra això, ni sentir-te culpable, ni res d'això. Simplement acceptar-hi i mirar d'aprofitar-ho per ser feliç. Treballes molt, a mi em sembla que et pots permetre tenir mandra. I menja pernil cada dia, per l'amor de Dèu!

Clara

Anònim ha dit...

canvia la butaca per un taburet !!! ... salut

Anònim ha dit...

Ai, Zel! Jo sí que hi vaig al gimnàs, però últimament només hi anava un parell de dies a la setmana, tot i posar el despertador cada dia...

Francesc, jo també intento fer bots. Però... però els bots acaben essent petits i apa! Com si no hagués fet cap bot.

No, Clara, no es tracta d'anar a toc de rellotge, però sí de fer aquelles coses que vull fer. La mandra del vespre és mandra d'aixecar el cul per anar-me a ficar al llit.

Sí, mossèn, ja ho vaig pensar. Però... però és que s'hi està tan bé, a la butaca!