dimarts, 19 de febrer de 2008

Si no t'agrada el teu present, canvia'l



Avui he rebut un mail. De fet, va arribar ahir. Un mail que sempre que el rebo em fa moltíssima il.lusió. I em fa també moltíssima il.lusió respondre'l. Però sempre trigo molt. De mitjana, jo trigo un parell de mesos a contestar-lo, i un cop contestat, també triga un parell de mesos a tornar. Aquest cop ha sigut una mica més.

El mail és llarg. Llarguíssim. D'aquells que t'estàs un bon quart d'hora per fer-ne una lectura ràpida. Però sempre fa il.lusió, perquè mentre el vas contestant mica en mica, hi vas veient coses.

Avui el mail tenia una espècie de regust trist. M'explicava que es va passar unes setmanes que només feia que treballar i dormir. Bé, i menjar. I prou. Que arribava a casa del treball i s'estirava al llit, pensant, amb tristesa, i d'allà no s'aixecava.

A l'últim mail li havia dit una cosa de l'estil de que si no li agradava la seva vida, que la canviés. Em va dir que tenia raó i que estava intentant canviar-la.

M'ha sorprès per la coincidència. Avui, mentre anava a la feina, pensava en el passat, el present i el futur. En una altra d'aquestes teories que se m'acudeixen i que no serveixen per res. Però que mira, a vegades em sembla que fins i tot he descobert alguna cosa.

Pensava que el passat no importa. El passat només importa perquè és el que ens ha portat on som ara. Potser no ens agrada on som, però no serveix de res lamentar-nos per això. No serveix de res perquè per més que ens lamentem, seguirem estant aquí. Importa el present. El que fem ara farà que en el futur estiguem en un lloc o en un altre, i el que fem ara determinarà si en el futur estem contents o no.

Que hem caigut en un pou? Tenim dues possibilitats: quedar-nos a baix del pou lamentant-nos o intentar pujar fins a dalt, com aquell cargol que pujava de dia i baixava de nit.

Que volíem arribar a un lloc i encara no hi hem arribat? Tenim dues possibilitats: lamentar-nos per no haver-hi arribat encara, o adonar-nos de que el camí que queda és petit, i que encara hi podem arribar, encara que potser sigui tard. Però l'important per nosaltres és que hi hem arribat.

Que hi ha algú que està en un lloc on nosaltres voldríem estar? Tenim dues possibilitats: lamentar-nos per no ser-hi nosaltres o buscar un lloc millor per nosaltres que el que ens pensem que volem.

M'ha fet gràcia que avui arribés aquest mail. I m'ha fet gràcia que fa uns mesos jo li digués unes coses tan semblants al que li diria avui. Segurament li expliqui la meva teoria.

Tot i que, segurament, quan rebi el meu mail ja no serà necessari perquè ja haurà canviat el seu present.

PD: Ah, sí, la cançó! Arribava a casa i ha sonat a la radio. M'ha arrencat un somriure. M'he adonat que aquesta cançó és especial. I el vídeo m'ha tocat... Sí, ja ho sé, no fa massa que la vaig posar, amb un altre vídeo. I què? Hi ha coses, sentiments, amb els que no es juga. Hi ha coses que altra gent no pot entendre, i si ens les toquen o se'n riuen, fan mal. I aquesta cançó és una d'elles. Així que no se li acudeixi a ningú criticar la cançó o el vídeo. Hombre ya!

10 comentaris:

Tirai ha dit...

Em quedo amb aquesta frase:
"buscar un lloc millor per nosaltres que el que ens pensem que volem." I no afegeixo més perquè no cal

zel ha dit...

Jo em quedo amb la imatge del pou, tan gràfica que ara mateix esgarrapo parets i en surto!!! I si me la foto, ho tornaré a provar....

Llum ha dit...

Gràcies, noies! Ja ho sabeu: a fugir del pou i a buscar un bon lloc per nosaltres :-) (bé, cadascuna un bon lloc per ella mateixa, eh!)

SHADOW ha dit...

Què vols que et digui? M'encanta la cançó que has posat, m'encanta la pel·lícula on sortia, em fa somiar, em fa enamorar i sospirar. Són sentiments que tinc molt oblidats i em couen per dins. Un petonàs, Llum

(Uix, m'oblidava que m'encanta en Hugh Grant en el paper que tan critiquen d'ell: aquell encantat però bon jan, jeje)

mossèn ha dit...

vaja ... salut

XeXu ha dit...

Saps, aquest post el podries imprimir i penjar-lo al suro que tinguis més proper. Sempre que tinguis un mal moment, fas una repassada a aquest escrit tan positiu, i intentes aplicar-te'l a tu mateixa, perquè dius moltes de les claus que calen per estar bé. Espero que no t'oblidis de les teves pròpies paraules.

I per què hauríem de criticar la cançó, si està molt bé...

francesc ha dit...

Com diu en XeXu és molt optimista i m'agrada molt les dues opcions que dones per a cada pregunta, sobretot la segona :)

Jo potser si que me'l penjaré a l'habitació.

Pelícano ha dit...

Hola Llum, perdona si fico la pota a l'escriure. Estic aprenent català. Només volia dir-te que m'agrada el teu blog. Escrius molt bé.

aina ha dit...

a vegades les idees més simples són les més difícils d'aplicar. i ja té nassos. però mira, a mi, avui, m'ha anat bé llegir-te, i recordar això del cargol i el pou. o sigui que gràcies :)

Llum ha dit...

Moltes gràcies, Shadow. A mi també m'agrada moltíssim la pel.lícula. I diria que la cançó, que sempre m'ha agradat, ara és més important per la pel.lícula que per res més. Ah, sí! I a mi també m'encanta en Hugh Grant en aquest paper!

Salut, mossèn.

XeXu, si fes això, llavors algú podria saber que jo sóc la Llum... Però, segur que és positiu? Jo no ho veig tan clar.

Ostres, Francesc, amb això de que te'l penjaràs a l'habitació encara em faràs posar vermella! Ara, del que es tractava era de que t'agradés la segona opció, no la primera!

Hola Pelícano. Moltes gràcies. Pots dir el que vulguis. Només parlant (o escrivint) se n'acaba aprenent!

Doncs m'alegro que t'hagi servit, aina. Vinga, totes a pujar pel pou. A més, aquesta nit no dormim, i pugem més i tot :-)