Aquest matí em trobava en una de les màquines del gimnàs. Suava. Suava molt.
No sé per què no m'he eixugat amb la tovallola. Simplement, he seguit amb el que estava fent, sense parar.
De cop, una gota de suor m'ha caigut dels cabells i se me n'ha anat a la galta. Darrere d'aquella, n'hi ha anat una altra. I darrere d'aquella, encara una altra.
He acabat amb la cara tota plena de gotes que em queien galtes avall. Però no una suor normal, sinó que em feia l'efecte que plorava.
A les meves galtes hi havia llàgrimes que rodolaven galtes avall. Però els meus ulls no ploraven.
De cop m'he sentit bé. De cop m'he sentit com quan fa tant de temps que tens alguna cosa a dintre, i llavors plores i tot surt. Només que no tenia res que em fes plorar (encara que hagi deixat unes quantes coses al gimnàs...) i els meus ulls no ploraven.
Sempre havia pensat que la sensació d'alleujament que es té quan es plora era deguda a les llàgrimes. Però... però avui jo tenia la mateixa sensació, només que no plorava. L'únic que tenia era gotes de suor que queien per les galtes.
I si la sensació d'alleujament fos provocada per les llàgrimes caient per la galta més que per deixar-les anar?
I si només és que això m'ha recordat allò i per això he sentit la sensació?
dilluns, 11 de febrer del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Una sensació ben curiosa! No sé, suposo que és el record el que t'ha fet sentir aquest alleugeriment com si haguessis plorat. Ni idea. Un post d'aquells que em recorda perquè m'agrada tant venir a casa teva.
`Moltes gràcies, Tirai! Sí, suposo que era el record. Però m'ha sorprès.
galtes ... bonic terme !!! ... salut
Hola. L'altre dia sentia per la radio que això del footing enganxa molt, perquè l'esforç produeix unes substàncies que et fan sentir benestar, i si no ho fas ho trobes a faltar... Tot plegat podria tenir una explicació perfectament bioquímica...
Doncs si que es curiosa aquesta sensació eh, et passa cada coseta :-)
Bonica, t'he deixat una cosa al Bloc, una cosa que crec que t'habia de donar abans de marxar.
Un petonas ben gran i ben dolçet, t'enyoraré, encara que nomes sigui entre setmana!!!!!! :-P
Jo crec que és el fet d'haver-hi pensat, pensar en que semblava que ploraves que t'ha fet donar aquesta sensació. Que bé! M'ha fet replantejar això d'anar al gimnàs!! A veure si ho trec tot de dins!
Aix... jo quan ploro molts cops només em deshidrato... Jo els la tinc jurada als coixins, i llavors sí que em quedo ben descansada (que bèstia :P)
Però és ben estrany... una llàgrima sempre ens condueix a la tristesa, i quan de sobte et mires al mirall i estàs plorant tens una sensació estranya, com si allò no hagués de ser així. Però es pot plorar de moltes maneres i per molts motius.
I jo dale i dale amb les llàgrimes i lo teu eren gotes de suor... Doncs déu n'hi do, quina canya li dónes quan corres!! jo em poso vermeeeeeella vermella... :D
Les galtes de la cara, mossèn, per si de cas...
Clara, jo no corria. Malauradament, encara no puc córrer. Ja ve just que pugui caminar mitja horeta sense acabar arrastrant-me de mal de peu. Però no, no era l'alliberament d'endorfines el que vaig sentir.
Ja ho he vist, Jo Mateixa! Moltes gràcies! T'esperarem aquí per quan tornis!!!
Boira, potser sí que ha sigut això, el fet de pensar-hi.
Sí, Laia, una mica bèstia sí que ets!!! Jo també em poso vermella, però... a més suo que dóna gust!!! Jo sí que em deshidrato si no bec...
Publica un comentari a l'entrada