divendres, 22 de febrer de 2008

La mare de la Raquel

Fa un parell de setmanes que em van dir que la germana de la Raquel treballava a un lloc on jo vaig de tant en tant. Vaig somriure pensant que segurament me la trobaria. Vaig anar tirant enrere i em vaig adonar que feia 10 anys que no la veia, des que es va morir el seu pare. Llavors ella tenia 16 anys, i en aquests 10 anys podia haver canviat molt.

Així que avui, quan hi he anat, he anat amb els ulls ben oberts. No volia trobar-me-la, que em conegués, i jo no conèixer-la a ella.

Quan he entrat, m'he quedat palplantada a la porta, sense poder-me moure. La noia que hi havia allà era sense cap dubte la germana de la Raquel. No, no s'assemblava gens a la nena-noia que vaig veure per últim cop fa deu anys. La noia que tenia a davant meu, amb els seus 26 anys, era la seva mare.

Però no, no m'he quedat palplantada perquè s'assemblés a la seva mare. M'he quedat palplantada perquè m'ha recordat a la seva mare. I, de cop, se me n'han anat les paraules, els ulls se m'han mig omplert de llàgrimes, i he sigut incapaç de dir-li res. Ella m'ha saludat, m'ha preguntat com m'anava, i jo... jo tenia un nus a l'estómac i no podia dir res més.

La seva mare era una dona alegre. No recordo haver-la vist mai plorar, mai cridar, mai enfadar-se. La seva mare treballava amb la meva, tot i que no la recordo treballar. Es va passar tota la infància que jo recordo de baixa. La mare de la Raquel tenia càncer. Estava molt i molt prima. Però ella... Ella no sé com s'ho feia, però sempre reia, sempre explicava històries alegres, sempre jugava amb nosaltres, sempre semblava feliç.

Es va morir quan la Raquel tenia 8 anys. La seva germana, 5.

Mai m'havia plantejat que hagués mort tan jove. En aquella època ella era una "mama". I totes les mames eren grans. Eren molt i molt grans! I, amb el pas dels anys, va seguir essent una mama en el record. I la seva imatge es va conservar jove, però la seva edat, a dintre el meu cap, va anar creixent, com l'edat de totes les mames.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que era molt jove. Fins que he vist a la germana de la Raquel. I, al veure-la, hi he vist la seva mare. Però no la seva mare de jove, sinó el record que tinc de la seva mare dels últims cops que la vaig veure, ara fa més de 20 anys. En aquella època per mi era molt gran.

Sí, era una mama. Era una mama jove. Una mama que no va arribar a complir els 31.

4 comentaris:

Tirai ha dit...

Buf! Aquest post m'ha posat la pell de gallina. Ostres! Res que no tinc paraules

Llum ha dit...

Sí, Tirai, així em vaig quedar jo quan vaig veure la germana de la Raquel. En fi, encara tinc la impressió d'haver-la vist a dintre, i de tot el que va remenar :-( I no deixo de dir-me que aquella dona havia de ser tan valenta!

Laia ha dit...

és admirable tota la gent que pateix una malaltia greu i que alhora sap gaudir dels moments que li presenta la vida. Et reben amb un somriure, fan bromes, intenten gaudir del que els envolta... I no pots fer res més que admirar-los, perquè potser tu et queixes per coses banals i no saps apreciar la sort que tens. En canvi, ells, que no estan en una situació gaire favorable, són capaços de tirar endavant. I jo llavors tinc ganes d'abraçar-los ben fort, perquè si pogués els transmetria una mica de vida. Perquè les persones així no haurien de volar tan aviat, no.

ostres, escric quatre tonteries i ja tinc el nus a la gola. Un petó ben gros.

Llum ha dit...

Ai, Laia, has dit en el comentari precisament el que jo volia dir amb el post. Buf... és que hi ha gent que la veus tan contenta i tu et preguntes per què et queixes, si realment no tens res al seu cantó?