dimecres, 27 de febrer de 2008

Acabo de trobar la força

Fa un moment em podria haver enfonsat. M'he sentit tambalejar. Hi ha coses que saben greu. Però...

Però això m'ha donat força.

Sí, un dia ho vaig dir: jo no he sigut mai una persona de tenir molts amics. Poquets i amb qui poder confiar. Llavors, si aquests poquets fallen, venen les hòsties (trobo que últimament estic molt ben parlada...)

Moltes de les coses que vaig aconseguir de petita les vaig aconseguir per això: no tenia res a fer amb ningú, i llavors estudiava o el que fos, i aconseguia fer un munt de coses.

Fa anys que em sento com si visqués de rendes, però suposo que és perquè no faig com quan era petita.

A la vegada vull conèixer molta gent, però a la vegada vull seguir vivint en el meu món reduit. Difícil.

He arribat a casa cansadíssima.

Pensava que no podria fer el que vull fer. Se'm tenquen (tanquen pels puristes) els ulls.

Però he trobat la força en una cosa que m'hauria d'haver sabut greu.

Tot i que, al cap i a la fi, ser una espècie de marginada sempre em va anar bé. Per què no m'hi hauria d'anar ara?

PD: Aquests dies estic una mica rara. O diferent. Però... però... m'agrada com estic. I... i... i no em vull amagar sota la closca. Si sóc així, sóc així, i a qui no li agradi, doncs no obligo a ningú a entrar aquí. Apa! I ara a sobre sóc borde!!!

6 comentaris:

Tirai ha dit...

Buf! Trobar forces en coses que haurien de saber greu? Déu n'hi do! Ben fet, noia!
Per la resta, bé jo en nombre d'amistats oscil·lo entre cap i ben pocs. Tot és més difícil sense bons amics, però, no sé, ara som com som i, en part, és gràcies o per culpa d'això. Però, bé, vull fer-ne i aportar tot el que puc aportar justament pel fet d'haver après a estar sola. Res, que em sembla que en aquest tema, passem per un moment similar!

zel ha dit...

I tant, qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, que deia la meva àvia, si no els agrada, que no tornin, apa, tothom fa de la seva vida el seu espai i el viu com vol, o com pot...Petonets!

XeXu ha dit...

Tot això em desconcerta molt, perquè tant em passa el que dius com el contrari, coses que m'haurien d'alegrar, no se'm posen massa bé. De vegades em penso que m'estic tornant boig, que se me'n va la pinça, i que l'edat em passa factura i no carburo. Em sento estrany, no recordo ser així, crec que abans la meva vida tenia més coherència.

Anonymous ha dit...

Així m'agrada, els punts sobre les is.

Clara

Laia ha dit...

Jo també tinc aquesta sensació de voler conèixer molta gent nova, però m'agrada que el grup d'amics sigui reduït, no gaire gran. I fer la meva vida i mantenir distàncies quan les necessito. I si no em fan cas i segueixen donant la tabarra alguns, sóc borde també, i m'emprenyo. Perquè jo necessito moments egocèntrics d'aquells de "jo i el meu jo interior". I a qui no li agradi, com molt bé dius tu... que s'hi foti fulles ale!!

Recupera't del cansament, i que la força que tens el venci!

Llum ha dit...

Gràcies, Tirai! Bé, de fet suposo que és el que feia quan era petita: quan més sola i desgraciada em sentia, més estudiava. Segurament no sigui massa bo...

Gràcies, Zel! :-)

Jo crec que la meva vida no n'ha tingut mai, de coherència, XeXu. O potser sempre ha tingut una coherència "especial" (paraula que la gent utilitza per... per dir alguna cosa dolenta). Ara, això de que les coses que t'haurien d'alegrar no ho facin ja és pitjor...

Gràcies, Clara.

Ai, Laia, jo també els necessito, aquests moments! I tant, que els necessito!!!