divendres, 22 de febrer del 2008

Tornar a córrer

Fa unes setmanes vaig tornar a pujar a una cinta. De seguida vaig desistir. Només ho vaig provar un cop, però al cap de dos o tres minuts ja havia de marxar perquè em feia mal el peu.

Durant tot aquest temps m'ha fet por tornar-ho a intentar. Sí, ja ho sé, ja fa molt de temps que hauria d'estar recuperada del tot, estic farta de sentir-ho. Però no ho estic. L'altre dia encara vaig estar a punt de trucar perquè em vinguessin a buscar, perquè em feia tan de mal que gairebé no podia conduir.

Però aquest matí no sé què passava, que la meitat de les màquines estaven apagades o espatllades, i hi havia poca cosa més que les cintes. Així que...

Així que he decidit véncer la por i posar-me a sobre d'una cinta. Ja fa unes quantes setmanes que ho havia provat, i en principi ja hauria d'estar bé. De fet, quan ho vaig provar ja hauria d'haver estat bé.

He començat a córrer. Tot anava perfecte. Em sentia bé. No forçava massa la màquina per si de cas. I pensava que ja n'hi havia prou de tonteries, que el que m'agrada a mi és córrer i no els altres tipus de màquina. Tot anava tan bé...

Tot anava tan bé fins que he hagut de parar de cop. El dolor. El puto dolor. He mirat el rellotge. No he arribat ni a cinc minuts. No he pogut córrer ni cinc tristos minuts abans no em comencés a fer mal el peu.

He marxat d'allà coixejant.

Ara ja no coixejo. Però...

Podria continuar. Podria seguir escrivint. Però no ho faré. Només vull que algú em digui un temps i que es compleixi. Si al principi algú m'hagués dit que en tenia per mig any, ho hagués trobat molt dur. Però no, em van dir que en tenia per mig mes. I arribaré al mig any i...

I el pitjor de tot és saber que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, el peu em dirà que prou. M'ha passat ja tants cops en els últims mesos. I no només forçant-lo, sinó que a vegades ho fa per les bones, perquè li dóna la gana. I jo em desespero. Perquè em porto bé. No he tornat a anar descalça, i això que m'encanta. Vaig regalar totes les meves bambes i les sabates planeres. I... i què? Ell no em torna tot el que he estat fent.

Sí, ja ho sé, hi ha coses pitjors. Però no poder anar enlloc sense aquella por de que el peu dirà prou i acabaré coixejant o arrastrant-me? Això em desespera.

I no poder córrer. Podré tornar a córrer? I, si és que puc, quan serà?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, noia! Espero que ben aviat puguis tornar a córrer. Jo no sóc gaire esportista, però les vegades que ho he fet reconec que he estat millor. Ànims!

Anònim ha dit...

Segur que podràs. I tant. Però el més important és que si veus que et fa mal, deixis de fer-ho. I fot molt haver d'esperar, i veure que mai arribes a veure el final d'aquest "temps" que et diuen que t'has d'esperar. I encara que fos en un altre aspecte, t'entenc. A mi em van dir que en tenia per un parell de mesos d'una cosa i va acabar sent tot un any :-(

També fot molt que creguis que un mal ja el tenies oblidat i que torni. Jo tenia el cor massa gran per la meva edat (és que tenia moltes coses a guardar-hi ves... :D)i una vàlvula no em tancava bé: tenia el que es diu un buf. I a la natació em cansava excessivament, de vegades, i em feia mal el pit. Poc a poc va anar desapareixent, pero mai del tot. I fa poc vaig tenir un rampell, vaig córrer una mica massa intensament i al quart d'hora me'n vaig ressentir. Feia temps que no tenia aquell mal, i també em va fotre molt.

Perdó pel rotllo, però és una mica per sensibilitzar-me amb la causa :P Des d'aquí t'animo a ser positiva (encara que costi)i a tirar endavant. El dia que menys t'ho esperis hi tornaràs.

Anònim ha dit...

Ai, gràcies, noies. De cop el meu peu ha deixat d'importar-me. Sempre hi ha coses pitjors.

Tirai, jo també espero tornar a córrer. Però ja et dic jo que trigaré a tornar-ho a intentar.

Ostres, Laia, m'ha agradat això de que tinguessis moltes coses a guardar-hi :-) Veus? Això teu és més greu que això meu. El meu principal problema és que no m'ho poden curar, m'ha de marxar sol... i això és complicat. Això sí, a la mínima que tinc dolor, paro en sec. Faltaria més!

Anònim ha dit...

a mi em passa una cosa semblant amb un genoll... ningú sap què és (desgast del cartílag o no sé què...) i va i bé quan li sembla... jo no t'ho puc curar però va bé no capficar-s'hi, si ve el mal doncs, merda, parar de fer esport i esperar que marxi, però no atabalr-s'hi perquè no hi podem fer res. Sobretot disfrutar quan estigui bé!!

Anònim ha dit...

Francesc, això meu té nom. Però és una d'aquelles coses que diuen que s'han de curar soles. El problema és que no s'acaba de curar :-(

I un altre problema és que jo solia anar a molts llocs caminant i ara... doncs ara molts cops em quedo tirada perquè el peu diu que prou :-(