dimecres, 22 d’agost del 2007

Un somni infantil?

No fa massa parlava de la Lluna de 10 anys. Aquella nena petita que tenia somnis, i que jo creia que havia mig desaparegut. Però continua en mi, sempre hi ha sigut. Ara ho sé, però crec que ho hauria d'haver sabut sempre. Avui toca parlar de la Lluna de 16 anys.

Érem a classe de gimnàs, a tercer de BUP. S'havia acabat la classe, i parlàvem de la visita que faríem al saló de l'ensenyament. Érem un grup de vuit o deu persones, i algú em va preguntar què volia estudiar.

Jo ho vaig tenir molt clar. Vaig dir què volia estudiar, i perquè. I què volia fer després d'acabar la carrera.

Tothom es va riure de mi. Bé, tothom no. Una persona no es va riure de mi, i es va passar un temps intentant-me animar, i dient-me que no els fes cas. La mateixa persona que, uns anys més tard, em va trobar i, en veure que no perseguia aquell somni de quan tenia 16 anys, em va dir que m'equivocava. Però no tornaré amb aquest tema. No hi penso tornar.

Em vaig creure aquella gent que es reia de mi. Em vaig creure que jo no en seria capaç. Vaig estudiar el que volia, però vaig oblidar el meu somni. Es va quedar endins, i vaig creure que em feia gran i em tornava realista. Fins que un dia em vaig adonar que m'equivocava. Massa tard?

Avui estava asseguda en un lloc. M'he posat a riure, després de sentir una broma. Una broma friki, que molt poca gent entendria, però que la majoria de gent que estava al meu voltant ha entès. I de cop m'ha vingut aquesta escena al cap.

Em vaig creure aquella gent. Em vaig creure que no ho aconseguiria. Em vaig creure que no tenia capacitat per fer-ho.

Però, de cop, he mirat al meu voltant. No és exactament el que vaig dir a aquella gent, però li falta una petita part. No és el mateix per mi, però per la gent del carrer, és exactament el que vaig dir que volia fer. I aquí estic. Malgrat que es riguessin de mi. Malgrat que em creiés que no podria aconseguir-ho. Malgrat que, per uns anys, abandonés el meu somni.

No sé com he arribat fins aquí. D'acord, he agafat uns quants avions, però no sé com hi he arribat, de veritat. Em sento petita, petita. Perquè ho sóc. Perquè, segurament, podria haver fet moltes més coses a la vida. Però avui he rebut uns quants regals.

El primer, i el més important, el de saber que sóc aquí, que he arribat, i el d'adonar-me que allò que deia no era un somni infantil, i que malgrat que gairebé tots es riguessin de mi, jo he sigut capaç d'arribar-hi.

El regal d'un dia molt llarg. Ara em poso a dormir, i penso en quan m'he aixecat, i m'adono que he fet tantes coses que sembla que hagin passat 3 dies. Amb raó estic cansada.

El regal d'un altre comentari, que no calia, i que sé que és la mentida més gran que he sentit mai d'aquesta persona. Però ha sigut el que ha estat més a prop de fer-me plorar. I això que ma mare m'ha enviat un mail i fins fa una setmana no havia engegat mai cap ordenador (i la setmana passada li vaig fer un curset accelerat).

Però, sobretot, hi ha un altre regal. Un regal que ja fa uns dies que dura. El regal de la falta de vergonya. O d'intentar no tenir vergonya. Ja fa uns dies que veig algú fent coses frikis. Coses que jo també faig. Coses que a vegades em reprimeixo de fer, perquè la gent no em miri com una friki. Però veig algú que les fa. I que la gent s'ho mira com si fes coses rares. I li pregunten, li fan comentaris, o es riuen de les seves frikades. I jo no puc fer res més que pensar que jo també ho faig. O ho faria. Potser fins i tot algun dia ho faci.

Em sento autista, com sempre. I invisible, com sempre. Però... hi veig un raig d'esperança. Un raig d'esperança basat en... va, és tard, i demà m'he d'aixecar aviat.

Vaig a dormir. A veure si tinc un bon somni. O, almenys, a veure si el recordo. Al cap i a la fi, avui sé que els somnis es poden complir. Fins i tot el somni d'aquella noia de 16 anys de qui tothom es reia. Qui sap, potser els meus somnis d'ara també es fan realitat. Tot i que preferiria no haver d'esperar tants anys :-)

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Mai es tard , enhorabona !!!! ;)** i siguem frikis!! que son dos dies

Anònim ha dit...

Potser haguessis avançat uns quants anys si en el seu moment no haguessis pensat que eres tant petita com et vas sentir ahir. Els somnis no tenen per què fer-se realitat, però alguns estan més a l'abast que d'altres, i en el teu cas, no sé per què sospito que tot t'hagués vingut rodat si haguessis confiat en el teu criteri i en la teva intuició. El fet que estudiessis el que tenies pensat ja em diu que mai vas arribar a oblidar la teva idea, tot i les burles. Ara és doncs, el moment de fer callar els que riuen i de fer somriure els que t'admiren.

Anònim ha dit...

Molt bé, Lluna ! T'admiro jo als 16 anys no tenia gens clar que volia fer ni què volia ser! :-) Seguir els propis somnis és el millor que es pot fer a la vida

Anònim ha dit...

bona nit preciosa ... salut

Anònim ha dit...

Crec que mai acabem de saber que es el que volem en aquesta vida, però tot es posar-s'hi per tal d'aconseguir-ho.

Tu pots i ho saps, però poder no t'has adonat.

Petons!!

Anònim ha dit...

M'alegra molt saber que estàs a prop d'assolir el teu sommni,Lluna.
Deixa de pensar que són els demés els normals i tu l'estranya, o la friki, com tu dius.
Fa temps llegeixo els teus posts en silènci però avui que et veig animada t'ho vull dir:Lluna,no et vulguis veure com el que deuen pensar de tu els altres i mira't a tu mateixa des de tu mateixa, amb els teus ulls. I tota la brutícia llença-la sempre cap a fora i mai cap endins de tu.
Et dic això des de l'admiració que et tinc, que t'he tingut sempre. Tant de bó hi hagués més gent com tu.
I retorno al meu silènci, d'on potser no hauria d'haver sortit mai.
Adéu Lluna que ens il-lumines a tots amb la teva llum.

Anònim ha dit...

Sempre s'han de recordar els somnis que em tingut, tant els que s'han complert com els que no. Somiar fa que tinguem il·lusió i esperança, i això ens dona forces per tirar endavant. M'ha agradat molt el teu post. I no val la pena tenir vergonya, cadascú a de ser com és, i a qui no li agradi que no miri. Tots som especials, i que coi, quin mal hi ha en ser friki?

Petonets maca!

Anònim ha dit...

Has pogut dormir??, has pogut descansar??

Anònim ha dit...

cadascú té els seus propis somnis i formen part de la seva persona, per tant no s'han de deixar mai de banda ja que és com deixar enrere una part de tu que voldries que continués al teu costat. Però és fantàstic que hagis pogut acabar fent-lo realitat, que tinguis il·lusió i que tinguis les portes obertes a qualsevol nova fita. Intentar-ho i esforçar-t'hi encara que no ho aconsegueixis, et farà més forta. I qui riu últim riu millor, diuen, així que ja està tot dit. una abraçada forta.

Anònim ha dit...

Gràcies, onix. Sí, mai és tard, i sense somnis no som res. Però ser friki és tan divertit! :-)

Saps què, XeXu? Crec que no voldria haver avançat uns anys. Estic bé com estic, i prefereixo la meva part de somni actual, que no la de 16 anys. El gairebé aconseguir el somni és molt millor.

Gràcies, Tirai. Però, saps què? Jo als 16 anys tenia claríssim el que volia fer, però als 21 no. I ara... doncs ara no sé si ho tinc clar o no :-)

Bona nit, mossèn. O bon dia... O bon migdia, ja allà a Catalunya...

Gràcies, Mandarinada. Jo no sé si sabem el que volem, almenys jo. Però te'n pots fer una idea. A vegades desitgem una cosa, i llavors, quan l'aconseguim, no ens agrada. I a vegades no sabem que volem una cosa (o no ho volem reconèixer) i quan l'aconseguim...

Gràcies pel comentari, Albert. Aquí es pot comentar sempre que es vulgui, i pot comentar tothom. Quan vull que algú no comenti, ja tenco els comentaris :-)
La veritat és que tens raó, he de fer les coses perquè a mi m'agradin, i no pensant en el que pensaran els altres de mi. Aquest és un dels regals que vaig tenir l'altre dia. El regal de veure que hi ha algú que ho fa, i que si aquest algú és capaç de fer-ho (i a sobre és algú que jo admiro), doncs jo també.
D'altra banda, no em mereixo la teva admiració. Jo només sóc una persona normal, que va fent la seva vida. I el món seria molt friki si hi hagués més gent com jo :-) Però n'hi ha, i de molt millor, i alguna d'aquesta gent està aquí, amb mi, aquests dies.

Gràcies, Boira. No sé què dir-te, perquè jo no ho hauria dit millor. Crec que ja ho he dit més amunt, sense somnis no som res. I m'encanta el meu frikisme :-)

Jo Mateixa, i tant que he pogut dormir! Dormo menys del normal, i també menjo molt menys del normal, però em comporto bé :-)

Sí, Laia, els somnis s'han de perseguir. I si no s'aconsegueixen... bé, sovint el millor d'arribar a dalt de la muntanya no és arribar a dalt, sinó el camí que s'ha fet per arribar-hi.

Anònim ha dit...

Quina sort tens de poder veure com alguns dels teus somnis s'han fet realitat! Tant de bo puguis seguir així.

Anònim ha dit...

Segur que tu també tens somnis que s'han fet realitat, Jordi Jordi. Tots en tenim!