Un matí qualsevol...

Sona el despertador. M'aixeco i me'n vaig directa a esmorzar (què, sinó?)

Em recordo d'una panera que em van regalar aquest cap de setmana (o me la vaig guanyar, no sabria dir-ho...) i en trec un fuet boníssim.

Quan acabo d'esmorzar ja sóc sola a casa. Encara no són dos quarts de set. Em vesteixo i marxo.

Avui ja és clar, cosa que vol dir que veig el que m'envolta. Quan passo pel cantó del tros de bosc on hi ha eucaliptus, veig un dels arbres que ha caigut. Deuria caure dilluns, el dia que va fer tant de vent i va ploure tant. M'entristeix veure que ha caigut en direcció al bosc, perquè no ha caigut del tot: està caigut sobre un altre arbre, que ja no s'aguanta dret del tot. Em recorda als circuits de dominós que feia quan era petita, el problema és que això són arbres. Penso que si hagués caigut en direcció a la carretera, ja l'haurien tret, però així es quedarà molt de temps així, mig penjat, a punt de caure.

Continuo amb els meus pensaments. Aquest cap de setmana vaig anar a una altra festa infantil d'aniversari. Pares, mares, nens... i jo. Vaig descobrir que era la única adulta que sabia fer braçalets i trenes d'arrel. No sé si és bo, si és dolent, si no n'hauria de saber, o si les mares o els pares n'haurien de saber. Prefereixo més no pensar-hi, que els nens, quan volen alguna cosa d'aquestes, ja em venen a buscar a mi. Que s'ha de fer un treball manual? Ja els tinc a buscar-me. El que ells no saben és que jo sóc una destralera.

No me n'adono i ja sóc a la ciutat.

Primer semàfor: paro el mòbil. Ha dormit tota la nit al cotxe, i per això miro si hi ha alguna trucada perduda o algun sms. Però no sé ni per què em molesto a fer-ho.

Segon semàfor: agafo les coses i les intento posar a sota el seient de l'acompanyant. Em maleeixo els óssos pensant que he de tirar el seient endavant, perquè així no hi arribo. Però mai hi penso.

Tercer semàfor: obro la bossa del gimnàs i en trec la tarjeta.

Aparco al gimnàs i entro.

Em col.loco en una cinta. Arriba una noia i me la miro. La conec. Però no sé de què. Segueixo corrent mentre la miro. Ella està d'esquenes, però estic convençuda que la conec. Fins que me'n recordo. Era la meva altra jo a la guerra. Primer jo n'agafava uns i ella els altres, i després ens canviàvem els "enemics".

Acabo de córrer i se m'acudeix que estaria bé que em controlés les pulsacions. Ho faig de la forma de tota la vida: dit al coll, sis segons i multiplicar per deu. No és exacte, però dóna una idea de com estic. 180. Buf. Em sembla que m'he passat! Deixo passar mig minutet. 150. Anem bé. Deixo passar un minutet més. Les teles, que a aquesta hora encara fan notícies, marquen l'hora amb minuts i segons i va molt bé. 100. D'acord, ja m'he recuperat. Me'n vaig.

Pel camí em trobo una iaia, que sol venir sovint a aquestes hores. Li dic hola, i em torna un somriure. Fa 3 anys que ens creuem pel gimnàs i mai hem passat de hola i un somriure, però sempre ens diem hola i somriem, com si ens coneguessim de tota la vida.

Torno al cotxe.

Primer semàfor: la tarjeta del gimnàs a dintre la bossa, per demà.

Segon semàfor: obro el cendrer del cotxe, i apareixen un rellotge, unes arrecades, un anell...

Tercer semàfor: em poso el rellotge, les arrecades, l'anell...

Quart semàfor: poso la mà a sota el seient del condutor. Em maleeixo els óssos, perquè el seient està a darrere de tot. He de pensar a tirar-lo endavant.

Cinquè semàfor: engego el mòbil. Miro si es queixa d'alguna trucada perduda. No sé per què em molesto.

I ja sóc a lloc. Encara no són 2/4 de 9. I per mi ja és mig matí.