Tinc la impressió de que sempre arribo tard. Aquella sensació de que alguna cosa hauria pogut ser per mi, però que hi he arribat tard. Arribo tard i el que podria haver sigut el meu lloc ja està ocupat per alguna altra persona. Potser, simplement, és que aquell lloc no era per mi, però jo sento que ho podria haver sigut.
Podria posar mil i un exemples de situacions en les que he arribat tard. Com aquella vegada en la que... o aquella altra en la que...
Però tampoc és necessari.
Avui tinc la sensació que he tornat a arribar tard. Com sempre. Si hagués arribat un temps abans... però no, he tornat a arribar tard.
I això que aquest cop vaig córrer. Em vaig dir a mi mateixa que no em tornaria a passar, que no tornaria a arribar tard. Que aquest cop correria molt i arribaria a temps.
Però he tornat a arribar tard.
El pitjor de tot és que tinc la sensació que em falta molt camí per recórrer. La sensació de que sempre arribaré tard, perquè porto un retard de... 10 anys? 15 anys? I, per més que intenti córrer, no podré atrapar tot aquest temps que porto de retard. No hi arribo, i és impossible que hi arribi mai.
Tinc la sensació que, per més temps que passi, sempre arribaré tard.
Sé que avui ja és tard per mi. Sé que, o he arribat tard, o he tornat a ficar la pota, o...
Però tant se val. Sé que avui és tard per mi.
I, precisament perquè avui ja és tard per mi, demà serà massa tard per mi. I també sé que la frase no sembla tenir massa sentit. Però en té.
dissabte, 19 de maig del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
11 comentaris:
Quantes vegades t'ho hauré de dir, lluna: existeix el passat i un present efímer; les prediccions de futur tenen tantes variables incertes...Precisament un dels teus punts positius (forts) és que et falta molt camí per recórrer. D'aquí 20 anys (la proposta d'un termini més llarg seria agosarat per part meva) ja en parlarem. D'acord, digues el que vulguis, ja saps que jo tampoc no t'escoltaré.
Per cert, tu segur que ho saps: quin planeta es troba al costat de la lluna aquests dies? M'agrada l'efecte, com de bandera de Turquia sobre fons blau.
Tard, tard, tard... quantes vegades ho he pensat això... una sensació que et deixa molt xafat, et sents com baixant de l'hort, com si els altres fossin més ràpids que tu, i no saps per què. La darrera vegada que m'he sentit així... ahir mateix...
No et desanimis, un dia seràs la més ràpida i altres t'envejaran per la teva velocitat. Algun dia toca, no?
pere, no estic d'acord amb el que dius. Tot depèn de les circumstàncies, i en aquest cas, les circumstàncies diuen que he fet tard, i molt tard. I no puc arribar a atrapar el que he d'atrapar. Ho tinc molt clar.
El planeta és Venus. Mira què he trobat: mapa. Volia mirar a veure si trobava alguna foto, però no n'he trobat.
Pels volts del 18 de juny, els tornaràs a trobar així. I mira, aquí hi tens una nena que se'ls mira :-)
XeXu, no crec que parlem del mateix tard. I no, no crec que en ma vida em toqui a mi. Són gairebé 30 anys arribant tard. Per què les coses haurien de canviar algun dia?
De totes formes, ahir tenia raó. Sí, vaig arribar tard. Però en aquest cas, ja he vist que no val la pena. Vaig arribar tard, però ara hi ha un mur. Un mur molt alt, que serà impossible de travessar. Ara ja és tard, i no precisament per mi. O sí que és tard per mi, però sóc jo la que he decidit que ja és tard. I jo ja m'entenc.
Ànims, dona. No et penso fer cap discurs. Jo, també, arribo sempre tard, això si arribo
Gràcies, Tirai.
Ja ho he dit, ja se m'ha passat. O no. Però ara ja és tard.
I no diguis això, que tu no arribes sempre tard. Jo sí.
Per més que m'ho miro, si que crec que parlem del mateix 'tard', però bé, de vegades em costa entendre les coses, així que no discutiré.
Ànims, i vigila els murs que sempre hi ha algú que aconsegueix saltar-los. Estigues a l'aguait.
Potser sí que parlem del mateix tard. O potser no.
El mur no és general. És particular. Com el patio de mi casa (no sé per què m'he recordat ara d'això). És un mur aixecat cap a una banda en concret. Fa un parell de dies, hi havia un clot, bastant gros, i venia tot de baixada. Ara el mur fa uns 100 metres d'alçada, cap a aquesta banda. Impossible de franquejar, per aquesta banda. I és molt difícil de saltar un mur tan alt.
És difícil fer les coses quan toca. A vegades per passar-nos de lents i a vegades per voler anar massa de pressa. Aquest tema sempre serà un mistery per a mi... però be, millor no capficar-s'hi. Encara que escriguis posts per tirar posts "avall" ja veus que n'hi ha que anem sempre amb retard :-)
Potser el problema estigui en intentar atrapar les coses. Sovint sol ser millor aturar-se, deixar que les coses arribin i, si pot ser, sense esperar-les.
Que els teus ulls verds tornin a ser marrons ben aviat i que un bonic somriure els il·lumini.
(jo havia pensat que no fos Júpiter, però veig que es veu pel matí, segons el web que em suggereixes i que ja m'he apuntat. Bonica foto la de la nena, però encara que ara estic desentrenat, em sembla notar que la constel·lació d'Orió la veig diferent, i Sirius molt enlairat... Per cert, sembla que avui o ahir hi havia l'ocultació de Júpiter per la LLuna, potser des de casa teva es veia, perquè des de la meva res de res, massa obstacles. Ei, disculpa aquesta improvisada intromissió astronòmica)
Sí, ja veus, lem, jo també a vegades vaig tard (com avui) i també llegeixo posts antics (que ja ho faré, un dia d'aquests!) I sí, això del lent i ràpid també és bastant difícil de saber, per mi.
Ostres, Jordi Jordi, però si esperes a que arribin, pot ser que no arribin mai! Potser millor anar a buscar-les, no?
No ho sé, això de Júpiter i la Lluna, pere. Ara m'agafes una mica desprevinguda... En tot cas, jo no ho vaig veure...
Publica un comentari a l'entrada