Sergio

L'altre dia, no sé per què, em vaig recordar d'en Sergio. Bé, sí que ho sé: tenia una mica de feina, i com més feina tinc, més idees tinc. Vaig deixar quatre o cinc posts a l'ordenador, sense publicar, que s'aniran publicant, mica a mica, el dia que no sàpiga què explicar.

No recordo com el vam conèixer (Anna, m'ajudes?). No sé si el vam conèixer cadascuna per la seva banda, o les dues a la vegada. Ens passàvem moltes hores als ordenadors, de costat, fent treballs i pràctiques. Era l'últim any de carrera, i pràcticament vivíem a la facultat. Perdó: pràcticament vivíem a la sala d'ordenadors. Anàvem emigrant d'una sala a l'altra quan hi havia classe, però sempre davant d'un ordenador cadascuna, les dues de cantó. Una fent un treball, i l'altra fent-ne un altre. Una fent una part d'un treball, l'altra fent-ne l'altra. La gràcia era que es podien presentar per parelles i ella i jo treballàvem bé en equip.

Treballàvem... i réiem. I féiem el tonto, com ens corresponia. Bé, no féiem el tonto tant com ens corresponia, potser el féiem més del que ens corresponia. Però, en definitiva, féiem el tonto.

En Sergio era d'Andalusia. No recordo exactament d'on. Tampoc sé com el vam conèixer, si nosaltres treballàvem... Em sembla que millor no ho recordo.

En Sergio sabia perfectament que les dues ens coneixíem i que estudiàvem juntes. Però també érem diferents. Amb mi, va començar a parlar de futbol. I em va explicar una anècdota que no recordo massa, però em sembla recordar que em va explicar que un dia mirava un partit de futbol tot sol a casa i que es va posar tan content que va fer un striptease. Després se'n va penedir. Em va demanar que no li expliqués a l'Anna.

Massa tard. Jo ja li havia explicat i havíem rigut una estona.

A ella li enviava poemes que escrivia ell. Jo, en principi, no n'havia d'haver vist cap, d'aquells poemes...

Però al principi, quan ella rebia un mail, em cridava i jo anava a mirar-lo a la seva pantalla.

Al cap d'un temps (un parell o tres de poemes), ja me'l reenviava directament.

Poc després, ja venien comentats. A cada vers del poema, ella hi posava algun comentari. En català, és clar.

Un dia, estava jo tan tranquil.la treballant (o no, però estava en un ordenador, i cadascuna estava fent les seves coses, així que suposo que estava treballant), i vaig sentir que l'Anna em parlava...

- Per què no pita el teu ordenador?
- Eh?
- T'he enviat un mail.
- Doncs no ha arribat...
- Sí, home, un poema d'en Sergio...
- No, a mi no m'ha arribat res...
- I tant, que jo te l'he enviat...
- Sí, però no ha arribat...
- Merda!
- Què?
- M'he descuidat de canviar-li l'adreça...

Jo no vaig tornar a rebre cap més mail d'en Sergio. Ella li va enviar un mail demanant-li perdó. Ell va contestar, i van continuar enviant-se mails durant un temps.

I no sé per què em va venir a la memòria. No sé quina part de la història és veritat, quina part és fruit de la meva imaginació, quina part... Només sé que no em sento orgullosa, del que féiem amb els seus mails. Crec recordar que en el mail que m'havia d'haver arribat a mi hi havia alguna referència a l'striptease.

Què se'n deu haver fet, d'en Sergio?