L'estrella de l'avi

És tard. Molt tard. Almenys per mi. El rellotge marca quarts d'onze i encara sóc a la ciutat. No he menjat res des de l'hora de dinar, a les dues, i encara he d'anar cap a casa.

Pujo al cotxe, i malgrat ser tard, veig que encara és semi-clar. Em dirigeixo cap a la muntanya on s'ha post el Sol, fa una estona. Prou estona perquè ja sigui de nit, però no la suficient com perquè encara es vegi el reflex del Sol al darrere de la muntanya.

Al davant hi tinc el reflex del Sol. A darrere, la Lluna. Aquella Lluna a qui vaig dedicar un post ara ja fa tant de temps, quan ni tan sols sabia que obriria un nou blog on em diria Lluna. Aquella Lluna que m'il.luminava i em tenia tan intrigada. Fins que vaig descobrir què era. Aquella Lluna que és gairebé plena, avui. I que fa molta llum.

Aquella Lluna que tan agrada a la nineta. Aquella Lluna que ella sempre vol veure, i que va començar a observar i a preguntar per ella tan sols uns dies més tard que jo obrís aquest blog, com si ho sabés.

Aquella nineta que només vol anar a dormir quan s'ha post el Sol. I sovint, quan és tard i no vol anar a dormir, l'agafo de la maneta. Llavors em fa ensenyar-li la muntanya on el Sol es pon, que no es veu des de davant de casa seva. Anem una mica enllà, des d'on es veu, i li dic que el Sol ja se n'ha anat a dormir, i que ara hi ha d'anar ella.

I ella sempre em fa la mateixa pregunta: i la Lluna? Llavors, si hi ha Lluna, jo li ensenyo la Lluna, i sinó em pregunta per què no hi és.

I recordo que no fa massa que pregunta per la Lluna i que vol veure el Sol quan es pon. I no deixa de fer-me gràcia.

Però, tot i tenir al davant la muntanya on s'ha post el Sol, i al darrere la Lluna gairebé plena, el que em crida l'atenció és una altra cosa del cel. Una llumeta, que brilla més que totes les demés. Com aquella nit.

Feia molt poc que s'havia mort l'avi. La nineta corria per davant de casa, com fa sempre. Havia d'anar a dormir, però no volia, com fa sempre. I es va posar a mirar al cel, buscant la Lluna. Algú li havia dit que l'avi era al cel. I llavors ella va assenyalar un puntet molt brillant, el més brillant de tot el cel, i va dir:

- Mira, l'estrella de l'avi!

I, des de llavors, per mi ha sigut l'estrella de l'avi. Quan aixeco el cap i veig la llumeta, sé que és l'estrella de l'avi. I em recordo de la nineta, de l'avi, d'aquell dia, i de moltes altres coses.

Quan arribo a casa és tard. Molt tard. I sé que no ho hauria de fer. Sé que hauria d'anar directament a dormir.

Però també sé que tinc una cosa dins meu. I obro l'ordenador només per escriure sobre l'estrella de l'avi. Avui no rellegiré el post. Si se m'ha colat alguna falta o alguna frase que no s'entèn, aquí es quedarà.

Però no podia deixar d'escriure sobre l'estrella, l'avi i la nineta.