Il.lusa

Sé que no hi ha una paraula que ens pugui definir, a cadascú. Tots som una barreja d'adjectius i cap d'ells ens defineix del tot.

Però hi ha un adjectiu que sí que em defineix bastant bé: il.lusa. I sí, ja ho sé, la gent del meu voltant segurament diria que no. O diria que sí, no ho sé.

La paraula il.lusa em recorda un professor de filosofia, que no era, ni molt menys, el meu professor preferit. Quan havia corregit algun examen, s'asseia a la cadira i començava a repartir-los. Deia el nom i la nota, i tu t'havies d'aixecar a buscar-lo. Fins aquí, res de nou. Molts professors ho feien, malgrat la gràcia que ens feia a alguns alumnes que diguessin la nostra nota en veu alta. Però ell, a més, era diferent. De tant en tant, amb tres o quatre exàmens per classe, abans de dir el nom i la nota, començava a llegir trossos de l'examen. I se'n reia. Llegia trossos fora de context, que feien gràcia, i els criticava i ridiculitzava fins que tota la classe, menys algun pobre desgraciat, reia. Llavors deia el nom i la nota i el pobre desgraciat havia d'anar a buscar l'examen.

Que com sé que eren trossos fora de context? Doncs perquè si no va ser en tots els exàmens, va ser en gairebé tots, jo era una de les pobres desgraciades que rebia les seves burles. Però quan estaves allà al davant, amb tota la classe mirant i rient, no et quedaven ganes de queixar-te i dir-li que no ho havia entès, que tu no volies dir aquella frase fora de context. Algú ho va intentar un dia, la seva primera víctima. I com que va continuar ridiculitzant i el pobre encara ho va passar pitjor, ja ningú més va tenir ganes de queixar-se. Anaves allà, arreplegaves l'examen, i amb el cap tocant a terra tornaves al teu seient.

No recordo pràcticament res del que ens va explicar, ni el seu nom. Però recordo una cosa que ens explicava sobre el món real i el món de les il.lusions. Pintava el terra, i ens deia que això era la realitat. Llavors posava núvols al cel, i ens deia que eren el món de les il.lusions. Deia que havíem de viure al terra, que era més dur, però que el més senzill era viure allà dalt, als núvols. Però que hi havia un perill: visquent als núvols, com més amunt, més bé s'hi estava. Però... com que no era real, al final algun dia podies acabar caient. I, de fet, qualsevol dia cauries. Com més amunt haguessis pujat amb el teu núvol, més forta seria la caiguda (i més grossa la castanya).

Em dóna la impressió que em passo gran part de la meva vida als núvols. A aquests núvols que ell en deia el món de les il.lusions. Inventant-me històries, somiant desperta. I després les castanyes són considerables.

Però no ho puc evitar. Em dic que no hi tornaré. Em dic que estic a terra i que no vull pujar als núvols. Però hi pujo. Un cop i un altre.

I ara em sento pujar als núvols. I em lligo una pedra al peu, perquè sé que els núvols no són res més que això, que fum, núvols. No són reals. Però pujo, i pujo, i pujo...