Resum de l'any

Sé que això em costarà un munt. Ho sé. Per l'enorme vergonya que em fa llegir tot el que he escrit. Però ho he de superar d'una forma o una altra. Al cap i a la fi, ho he escrit jo. Així que faré una immersió en tot el que he escrit aquest any, per fer un bonic resum del que ha sigut el 2005 per l'Estranya. Està clar que no ho llegiré tot, que al 2007 encara hi seria. Però... aquí va la meva visió del meu any. Avís per depressius: no ho llegiu o llegiu-ho un altre dia. Ara mateix el meu nivell de depressió està bastant amunt i dubto que surti un resum gaire alegre. Perquè sóc idiota, per variar. Però, si no ho faig avui, ja no ho faré. Avís per a gent a qui no li agraden els escrits llargs: fugiu! Si he d'explicar una cosa de cinc minuts, faig un post llarg. Si he de fer un resum de l'any... no ho sé, encara no n'he fet mai cap. Però em sembla que curt no serà.

Avís per aquells que encara seguiu llegint: FUGIU!!! De veritat, ara he acabat el post i és un rotllo dels grans. Però ja que l'he escrit (i porta més feina del que sembla), serà qüestió de publicar-lo, no?

El tema estrella d'aquest blog crec que ha sigut l'anonimat. A vegades em pregunto si és tan important saber qui hi ha darrere d'aquestes històries. Al principi ho tenia molt clar. De fet, en aquest cas crec que ho hauria d'haver tingut clar molt de temps. Però al final vaig fer una cosa que no hauria d'haver fet, i va ser enviar una foto. La resposta? Hi ha gent que em diu que tinc poca autoestima. Però em sembla que, donada la meva experiència, encara n'hauria de tenir menys. Va ser enviar una foto i deixar de saber res d'aquella persona. I no és el primer cop que em passa. Realment, no penso tornar-hi. Si ho tenia tan clar, no sé pas per què em vaig desviar del meu camí. Al final, a part d'aquesta persona, vaig conèixer dues persones cara a cara. I dues persones més coneixen el meu nom i això. A part de l'Anna, a qui li ha tocat el paràgraf següent. Però, no sé, em dóna la impressió que cada persona que em coneix (o que jo arribo a conèixer) em treu una mica de sinceritat al blog. Cada persona em deixa una mica com pensant que si el que dic es pot malinterpretar o que si no hauria de dir això o allò altre. A vegades passo de tot. A vegades no. Però ja no és el mateix del principi, quan ningú (o això crec) sabia qui era jo. De fet, quina importància té qui hi ha darrere l'Estranya? Tan important és, que la gent m'ho pregunta? O tan important és, que fins i tot si faig una petita innocentada, la majoria de la gent hi cau? Fins i tot els que ja saben qui sóc! Fins i tot l'Anna! Ja et val...

Aquest any també vaig parlar del blog a una persona que conec personalment. Em va costar bastant. Encara recordo aquell dia, camí del cosmocaixa, que vaig començar a parlar i a parlar. Jo anava explicant i explicant fins que em va dir: "Un moment, para, para, m'estàs dient que tens un blog?" I jo portava com un quart d'hora parlant de l'Estranya! Però la veritat és que no sé com encara em parla. Em va costar decidir-me, però al final ho vaig fer. I l'Anna em va contestar una cosa que s'ha convertit en un clàssic. No, si jo també ho hagués dit, que jo no ho faria, però... mira, aquí estic. De fet, la pobra es va passar tres dies seguits llegint tots els meus posts. Em sembla que t'hauria d'haver dit a tu que escrivissis aquest resum de l'any, perquè deus ser la que més ha llegit tot això. Per cert, Anna, si haguessim conservat l'aposta que vam fer el dia que et vaig parlar de l'Estranya, jo l'hagués guanyat. Veus com tenia raó jo?

Aquest any es va morir el meu avi. A l'estiu es va posar malalt i ja no es va recuperar. Tinc un post a mig escriure (bé, no sé a qui vull enganyar, ja està escrit del tot, però em fa cosa publicar-lo). Algun dia el publicaré. O no. No ho vaig portar massa bé (no ho porto massa bé). Demà serà un dia una mica dur. Com em podré mirar els salts d'esquí sense fer brometes amb ell sobre qui caurà i riure quan algun es fot una gran nata? D'acord, ell rivia més que jo. I sí, ja sé que no es diu rivia, però m'ha donat la gana d'escriure rivia. Perquè el meu avi rivia. Ell mai reia. I què faré el dia de Reis a la tarda? Aquelles partides de parxís que féiem tots els dies de Reis a la tarda, amb un parxís d'aquells per jugar-hi 8 persones, unes partides interminables. Veient com l'avi rivia fins a plorar cada cop que menjava una fitxa. Veient com tothom es cansava de jugar i demanava algú que vingués a rellevar-lo. Bé, tothom menys l'avi i jo, que seguíem riguent i riguent tota la tarda. I qui em preguntarà uns dies abans del meu aniversari: "Ei, Estranya, aviat és el teu aniversari, no?" I com podré contestar jo "Sí", i prou, fent veure que no em recordo que el seu era uns pocs dies abans que el meu. I... i tantes coses, que es podrien explicar i explicar, una darrere l'altra, i l'any que ve encara estaria aquí escrivint. Això sí, sempre em quedarà el record d'una poesia que dubto que pugui tornar a llegir o sentir sense recordar-me'n. Ell ho hagués entès. Però jo també m'hauria d'haver esforçat una mica més.

Continuaré amb les meves anades d'olla. La veritat és que hauria de fer-ho més sovint, perquè m'ho passo molt bé. Però últimament no estic massa per la labor. Aquí hi ha una mica de tot, però sobretot al principi d'any hi va haver molta ficció. Gent que fa l'idiota per internet. Històries que no són el meu fort i que encara no sé com coi se'm van acudir (i pensar que la majoria es va pensar que era real). D'aquestes històries n'hi ha més d'una. Però com se m'acudeix? Si algú les vol buscar, les trobarà pel blog. Però no penso posar-hi més enllaços, que em fan molta vergonya. A vegades no sé en què coi penso! També he explicat històries reals, però des d'un punt de vista... diferent. I alguna història amb el mòbil una mica modificada... I un conte que crec que hauria de tenir més present, i que crec que diu coses que tenen (o haurien de tenir) molt de sentit. Però, tot i així, tot i escriure'l amb una situació al cap, he sigut incapaç de fer-me cas a mi mateixa. I també històries inacabades. Em pregunto si algun dia tornaré a agafar el fil d'aquesta història que tinc al meu cap i que mai trobo el moment de seguir explicant. Suposo que tampoc val la pena seguir-la.

Un any de canvis i oportunitats.

Aquest any he explicat moltes coses del meu cotxe. Des dels meus problemes amb una llum misteriosa, fins a algun accident. Un accident en dues parts. Al final, la persona no va donar senyals de vida. Arreglar-ho em va costar el sou d'un mes. Per no parlar de les meves enfadades amb els cotxes d'autoescola.

Ah, sí, també vaig anar a votar amb el gos. Ja veus quina cosa! I històries del dia a dia.

Gent que m'ha donat consells. Per mala sort, tots els comentaris de bona part de l'any es van perdre per culpa dels comentaris d'haloscan, que ja fa temps que vaig deixar. Però, sabeu una cosa, no sé per què va ser, però no m'he tornat a enrampar.

També ha sigut l'any dels culebrons. Bé, de fet no han sigut culebrons, però em fa gràcia dir-ne així. Qui es recorda ara del noi que no em parla? O d'en Jordi? No, no penso posar cap enllaç. Perquè o en posaria massa o me'n deixaria algun. En fi, tots sabeu navegar pels mesos de l'any 2005, així que si a algú li interessa, només ho ha de buscar (si és que ho troba!)

I l'any de les classes particulars. Em sembla que mai n'havia fet tantes com aquest any! Si fins i tot n'he fet aquests dies de Nadal, i més que en faré abans del dia de Reis. Unes quantes, en tinc! Però em fan riure. Ara m'ha fet gràcia una nena de 10 anys que em preguntava sobre el baby boom. No la veig des de l'estiu. Em fa pena, perquè em feia molta gràcia. Però si no l'he tornat a veure és que ja no em necessita (o que ha trobat algú altre que li faci les classes).

També em sembla que m'he fet una mica pesada amb el despertador i la radio. Hi ha uns quants posts de cadascun d'ells. Per cert, ja tinc radio nova, un auto-regal pel dia dels meus 10000 dies. Però... però tot i així m'ha fet gràcia un post que combina els dos. M'ho vaig passar molt bé escrivint-lo.

Bé, a part de les converses que tinc amb la meva consciència, que n'hi ha unes quantes però fa molt que no en faig cap, una altra de les coses que m'encanten és agafar una persona i descriure-la tal com la veig jo. Una visió molt subjectiva, és clar. Però ho hauria de fer més. Això em sembla que ho faig més per mi que per ningú, però aquest any us he parlat d'unes quantes persones (però podria haver parlat de moltes més). Totes amb un encant especial. Totes persones que segurament ni tan sols saben que existeixo. O potser sí. Entre elles hi ha l'estranger, gent que he conegut des de sempre, la Susanna, descripcions que no són precisament bones (em pensava que totes les que havien fet eren positives). I, és clar, la descripció d'unes quantes persones, totes a la vegada. O el noi de la màquina de cafè. O l'alemany. Què deu fer? I la bibliotecària, sempre tan atenta amb mi (i amb tothom!) O un antic company d'institut.

Coses importants. Bé, coses importants per mi. Suposo que per la resta de la gent serien tonteries. Però per mi no. De fet, són coses que em van portar de cap durant un cert temps. I ara, quan hi penso, crec que ho vaig fer molt malament. Però l'avi estava molt content amb la "nena de casa". Llàstima que no em pogués sentir.

I un secret. Tot i que no vaig arribar a dir què era. Tot i que em sembla que a vegades parlo pensant que ningú m'entendrà i hi ha més gent que m'entèn del que em penso. Sovint em sorprèn el que la gent arriba a entendre o a deduir a partir del que escric.

I llegint, llegint... he arribat a un post. I ara em té ben intrigada. Bones notícies? Ai, mare, si ni jo mateixa entenc els meus posts, em sembla que no vaig massa bé!

M'he passat gairebé tot l'any (i tota la vida) decidint si havia de perseguir un somni o quedar-me parada. I, com és molt normal, no he arribat a cap tipus de solució. Però em sap greu, perquè pel mig he escrit uns quants posts una mica depriments (d'acord, molt depriments). És que ja porto un temps així. No sé pas com agafar-me les coses. M'he passat els últims mesos rebent-ne una de freda i una de calenta. Pensant que no valia la pena, i quan em convencia a mi mateixa que no valia la pena, aleshores tornava a haver-hi alguna cosa que em feia veure que realment era possible. Però llavors tornava a veure que no. I quan em convencia d'oblidar, aleshores tornava a veure clar que sí. I ara? Doncs ara porto dos dies una mica malament, perquè realment em pensava que podria, però resulta que ara és que no. A més, sóc incapaç de plantar-me i fer que es quedin les coses clares. Així que... bé, no m'agrada fer propòsits d'any nou, perquè mai es compleixen. Però jo només en faré un. Un de sol. I ho aconseguiré. Bé, no m'ho crec ni jo. Però no serà perquè no ho intenti. El meu propòsit és clar: no em tornarà a afectar més. No em tornaré a posar trista, perquè en cap moment tornaré a recuperar la il.lusió per aquest tema. Sé que jo no puc, així que prou fer-se il.lusions. M'he cansat del tema. Prou. S'ha acabat. Ja que no dóno sentit a aquesta nit, almenys que tingui una mica de sentit. El sentit comú de dir prou. S'ha acabat. Perquè si em faig il.lusions, aleshores em deprimeixo, i per la meva salut mental, el millor que puc fer és oblidar-me'n. A veure si puc.

No he llegit tant com m'agradaria. I, el que és més important, no he escrit sobre alguns llibres que m'hauria agradat compartir amb vosaltres. Bé, més que compartir, és una mica de sentit moral. Ja que llegiu tot això, almenys que jo recomani algun llibre i llegiu alguna cosa que sigui de qualitat. És clar que no hi trobareu segons què. Un dia ja vaig parlar dels llibres que m'agradaven. Sempre dic el mateix, ja ho sé. Però m'agrada submergir-me en altres móns. Per llegir coses més normals, doncs ja en tinc en el dia a dia. Entre els llibres que he llegit i he comentat, un que va resultar que gairebé tothom havia llegit. Però, sobretot, el llibre estrella, que em porta gent i més gent a un resum del llibre una mica a la meva manera. La de gent que arriba al blog buscant per ell! Per cert, ja tinc la segona part. Així que aviat (o no tan aviat) hi haurà un segon resum (o no).

Puzzles. Històries antigues. Malsons. Partits de futbol?. Tradicions. Orenetes. Lladres.

Cabells. Ulls. I més ulls. Algú em sap dir de quin color són realment?

Aquest any he fet uns quants viatges. Un del que no vaig parlar, però que en algun moment en vaig treure un post, que tampoc venia a "cuento". Algun va ser d'avui per demà. En aquell moment, no sabia què fer. Però, malgrat tot, ara m'alegro d'haver-lo fet. Ja ho deia ahir, sempre et penedeixes del que deixes de fer. I un altre viatge, aquest més proper. Que tampoc va ser tan bo com hagués volgut. Però, al cap i a la fi, si no l'hagués fet, ara me'n penediria. I finalment un viatge a un altre lloc, a través de la cova del temps.

I jo, que segueixo veient com passa el temps. I no estic contenta amb com va passant. Però... potser l'any que ve les coses milloren.

Aquest any també he regalat moltes coses a través del blog. És clar que ningú les va agafar :-) He regalat brunyols. I llibres. De fet, encara tinc un llibre repetit que no sé de què fer-ne...

I, és clar, qui es pot oblidar dels clàssics? Com a clàssic em refereixo a posts que m'han portat un munt de visites a través del google. Com a número 1, els mítics sostens. Com a número 2, l'altre mític, el 800. Per què serà que tots dos tenen una mateixa paraula repetida? Hi pensaré :-) I la de gent que arriba a aquest post a través del buscador d'imatges del google. Busquen per Girona i van a parar a aquesta foto. Al final resultarà que fins i tot també sé fer fotos?

Sabeu què? He començat a escriure aquest post fa molta estona. I quan he començat, no estava massa alegre. Perquè aquest matí he fet una idiotesa de les meves, per variar. Però he anat llegint, i mica a mica he anat perdent la vergonya mentre llegia els meus posts. I ara estic contenta. Feliç. Jo m'he animat a mi mateixa. Veient els posts que més gràcia em fan. Els posts en els que descric algú. Els que expliquen coses del dia a dia mentre m'enric de mi mateixa. Ho hauria de fer més sovint. I les històries que m'invento. Això també ho hauria de fer més sovint!

Bé, això i les històries que hi ha darrere la gent que us passeu per aquí. Fa menys d'un mes, em vaig passar tot un matí donant volts amb l'Anna. En tot el matí no vaig callar ni un sol moment. Només feia que explicar la meva vida. Pobre! Mira que n'arribo a ser, de pesada! I li vaig dir una cosa que crec realment: "Tothom té alguna cosa a explicar". De persones amb una vida més avorrida que la meva n'hi ha molt poques. I malgrat tot explico coses. Però també m'agrada veure què fa la gent, com els van les coses. És clar que no puc obligar a ningú que m'ho expliqui. Per això, i ja que faig aquest resum de l'any, també m'agradaria donar les gràcies a totes aquestes persones que durant aquest any m'heu explicat coses, ja sigui escrivint un blog, ja sigui per mail o ja sigui a través del messenger. M'agrada escoltar i saber què és de la vostra vida. I m'agrada que m'expliqueu el que realment voleu explicar-me, com faig jo al blog.

Estava pensant quin seria el meu post preferit del 2005. Em costaria decidir-me. Però segur que l'he enllaçat. És clar que n'he enllaçat molts...

La pregunta que em faig ara és: aquest any acabarà com va començar?