dimarts, 6 de desembre de 2005

Nervis

Fa temps que ho saps. Molt de temps. Però és una cosa que està allà, llunyana en el temps. Ja arribarà. Tens temps. Molt de temps. Segur?

El temps passa molt ràpid. Molta feina. D'una cosa a l'altra. Ara això. Ara allò altre. De seguida arriba.

Va, queden dos o tres setmanes.
Va, encara queda una setmana.
Va, encara queden dos o tres dies.
Va, encara queda un dia.
Va, encara queda una hora.

De cop, i no saps com, el teu cap ha deixat de funcionar correctament i només pensa en una cosa. En allò que has de fer... però si és ja!

Comences a repassar mentalment tot el que has de fer. De cop, tot és massa a prop i et falten moltes coses a fer. Et repeteixes una vegada i una altra que aquest cop serà diferent. Et repeteixes que no et posaràs nerviosa. Et repeteixes que aquest cop passaràs de tot. Al cap i a la fi, la millor vegada de totes va ser quan vas passar de tot.

Però no. Qui sigui que et va donar el cervell que tens, et va posar a dins un xip (o una neurona o el que sigui) que controla tot el que fas. Una cosa a dins del cervell que fa que siguis una persona massa exigent amb tu mateixa. I malgrat que saps que hauries d'haver fet moltes més coses, no les has fet. I ara el sentiment de no haver-les fet es barreja amb el sentiment de nervis. O estàs nerviosa perquè saps que hauries pogut fer moltes més coses? No, realment si haguessis fet moltes més coses, ara encara estaries més nerviosa.

Tornes a repassar on has d'anar. T'enfades amb tu mateixa. I aleshores arriba algú i et diu que ja et portarà fins on has d'anar. D'una banda ho agraeixes. Sempre vas sola, i una mica de companyia a vegades va bé. Però de l'altra, sempre has sigut independent i saps que no et costarà agafar un tren i dos autobusos per arribar al teu destí. Potser trigaràs més del que hauries de trigar, però al final arribaràs.

Maleeixes estar a dos autobusos de distància d'on voldries estar. Te les havies promés molt felices.
"No me n'emportaré el portàtil". Ara te'n penedeixes. Saps que l'hauries d'haver portat. Saps que hauries d'haver portat coses per treballar.
"Me n'aniré a un dels meus llocs preferits". Ara ho veus més negre. Tindràs poc temps i els dos autobusos et maten. Per què has hagut d'anar a parar al cul del món?
"Me n'emportaré dos llibres per llegir". Sí, però, tindràs temps?
"No em connectaré a internet i donaré vacances a l'estranya". Ejem... Que deia què?
"Per una vegada m'oblidaré de tot i aniré a passar-m'ho bé". Que deia què? Amb aquesta sensació a la panxa de nervis, impossible.
"No m'importa". M'importa.
"Descansaré". Sí, i què més?

Els nervis se'm mengen per dins.

De cop busques una cosa. Saps que fa temps la vas posar en un lloc d'aquells en els que deies "si la poso aquí, segur que me'n recordo". Però ara no saps on la vas posar. Penses. Busques. Nervis. Penses. Busques. Preguntes a la mama... que sap on és.

Nervis per saber a qui em trobaré. Nervis per saber què faré. Nervis per encara no sé ben bé què. Nervis. Nervis. Nervis.

4 comentaris:

Dan ha dit...

S'et nota nerviosa, ...o son imaginacions meves?
;-)

imma ha dit...

vinga estranyeta!! una bona tassa de poniol!!! i relax!!!

erakkia ha dit...

vinga, que igual que han vingut, s'en aniràn (sé que et sonarà a estupidesa, o almenys es el que pensaria jo si algú m'ho digués estant jo molt nerviosa)

estranya ha dit...

Jeje,sí,una mica nerviosa si que estic (i a aquest ordenador no lif unciona bé l'espai...)

Els nervis encarah i són,però sobreviuré...