dilluns, 19 de desembre de 2005

Aquella estranya

Avui toca plagiar un post de l'imma. Bé, plagiar-lo del tot no. Només escriure el mateix... però diferent.

Anava llegint el post i anava pensant que jo era l'altra banda. Que què coi vull dir? Llegir el post de l'imma abans ajudaria una mica...

Jo de petita era callada, tranquil.la, calmada, seriosa. He dit callada? Ja ho he dit prou vegades? Per si de cas, ho torno a dir: era callada. El fet és que no he canviat. Podria dir el mateix d'ara. Sóc callada, callada, tranquil.la, calmada, callada, seriosa i, sobretot, callada.

Quan jo feia EGB, jo era la nena que sempre s'asseia al cantó dels nens més nerviosos, xerraires i moguts. Més que res, perquè els professors feien seure'ls al meu cantó. Com l'imma, jo no crec que ho fessin només perquè els nens xerraires no xerressin tant. De fet, per això també servia, perquè posaven a la persona més xerraire de la classe al meu cantó i era deixar de xerrar al moment. Bé, al moment no, però al cap d'uns moments de veure que jo seguia callada, seriosa, quieta, es cansaven i callaven. Però sí, jo també crec que no només ho feien per fer callar els xerraires. També ho feien perquè la gent com jo es socialitzés. Perquè xerressim amb algú.

I jo em pregunto: si l'imma era capaç de fer xerrar al més callat i jo era capaç de fer callar al més xerraire, què hagués passat si haguessim coincidit a la mateixa classe?

El fet és que jo els meus amics també els compto amb els dits d'una mà (i em sobren molts dits). Però jo sempre em vaig fer amb aquesta gent més xerraire, moguda, nerviosa, o com es vulgui dir. De fet, suposo que si hagués trobat algú com jo, que no xerrés, però d'alguna manera s'hagués pogut trencar el glaç, suposo que m'hi hagués portat bé, que en definitiva és el que em va passar a la universitat. Però, és clar, com es poden posar a parlar i descobrir que tenen coses en comú dues persones callades, quietes, serioses? Si un no parla perquè l'altre no diu res, i l'altre no diu res perquè l'altre no parla, anem bé.

Ara parlant seriosament (bé, jo sempre parlo seriosament), aquestes persones mogudes, rialleres, xerraires, sempre em van acompanyar, sempre m'hi vaig portar molt bé. Me'n venen al cap unes quantes. No ho sé, suposo que deu ser una mica que uns troben el complement en els altres.

Però... per acabar el post com ho fa l'imma (ja que fem el plagi, fem-lo bé), sempre he admirat aquestes persones que es posen a xerrar, que sempre tenen alguna cosa a dir. Que sempre tenen un acudit a punt. Que tenen do de gent. En el fons a mi m'agradaria ser més xerraire, més riallera, més oberta, més nerviosa (almenys, més nerviosa d'una forma que es demostri). A mi també m'agradaria canviar-me i ser més tot això. Però, si deixés de ser com sóc, ja no seria jo.

Jo també admiro a tota aquesta gent. Però jo també seguiré essent com sóc. Perquè no puc ser de cap més forma.

Bona nit (ja que ho fem, fem-ho bé)

3 comentaris:

imma ha dit...

i ho has fet molt bé :) m'he mig emocionat i tot... valga'm déu!
bona nit

solarist ha dit...

Segur que deixaries de ser tu?. Pensa que l'estranya es una persona que pot amb tot. Si no ho aconseguissis llavors deixaries de ser l'estranya perque hi hauria una cosa que no has aconseguit. No?

estranya ha dit...

Gràcies imma :-) Però, de fet, jo l'únic que vaig fer va ser agafar el teu post i modificar-lo segons la meva història.

Això és el que penses, solarist? L'estranya no pot amb tot. De fet, últimament no pot amb res. Hi ha moltes coses que voldria i que no estan al seu abast. Massa coses que li agradarien i que, per una raó o una altra, no les pot aconseguir. Massa coses amb les que no pot l'estranya. Si deixés de ser l'estranya perquè hi hauria una cosa que no hagués aconseguit, ja faria molt temps que hauria deixat de ser jo. No?