dimecres, 28 de desembre de 2005

Estimat Baltasar,

Estimat Baltasar,

Tu sempre has sigut el meu preferit, ja ho saps. Així que m'estalvio la pantomima de dirigir la carta a tres persones. Te la dirigeixo a tu directament i ja veuràs què en fas.

Hauràs notat que et tracto de tu. És que saps què passa? Que a mi hi ha gent que em tracta de vostè. Massa gent. I no gaire més joves que jo. Fins i tot algun és més gran que jo. I, no sé, no em fa massa gràcia que em tractin de vostè. Perquè jo no sento que m'hagin de tractar de vostè.

Perquè siguis bo amb mi, et prometo que no tornaré a fer la broma de que els Reis sou quatre. Almenys fins l'any que ve :-) Segur que podré aguantar. A no ser que algú m'ho pregunti als comentaris... però no, callaré per sempre, a veure si així em fas una mica de cas.

Hi ha gent que diu que només sou històries. Però no. D'una forma o una altra, existiu. Existiu dintre la imaginació dels nens, i això és una forma o una altra d'existir. Existiu a dintre del cap d'un nen que sempre serà petit, que avui només es quedava quiet una estoneta quan el meu pare li ha dit que sinó parlaria amb els reis. I en la il.lusió d'una nena petita, que només té dos anys, i que m'escoltava amb molta atenció mentre li explicava històries i li ensenyava coses. Una nena que, de cop, i no sabia per què, m'ha preguntat: "I el rei?" I jo, que ja feia estona que li explicava històries, estava tota contenta. Li he ensenyat el rei, i ella l'ha agafat i l'ha portat al seu germà: "Mira, el rei". A vegades els nens tenen coses que et sorprenen. Ella encara no entèn això dels reis massa bé. Però té la il.lusió als ulls.

No et demano res material. Ja saps que tampoc m'importa massa. Això sí, porta't millor que el tió o ens veurem les cares, tu i jo! A qui se li acudeix? En fi, deixarem estar el tió, que no és el que ens ha portat aquí.

Sí, ja ho sé, deixo estar el rotllo i et demano el que t'he de demanar. Bé, no ho sé, perquè ja no sé ni què et volia demanar. Ah, sí, ja me'n recordo...

Vull tenir un any ple de dies com el d'avui. Sense cap mal rotllo. Ple de coses que em fan riure. Amb nens que venen i m'escolten quan els explico històries. Amb nens que m'agafen de la mà i m'estiren perquè els ensenyi alguna cosa o els expliqui alguna història.

Vull tenir sempre un somriure a punt. Els somriures són bons. Normalment ja en tinc, de somriures a punt. Però hi ha vegades que no surten. Encara recordo l'últim cop que vaig alegrar algú amb un somriure. Algú que venia amb cara de pomes agres. I quan es va acostar, li vaig dir un "hola", acompanyat d'un somriure. I no va poder fer res més que somriure. Perquè els somriures provoquen més somriures. Des de llavors, cada cop que m'ha vist m'ha dedicat un somriure. I jo li he tornat. Un somriure no costa res. Però dóna molt.

No et demanaré gaire cosa més. Només et vull demanar una cosa. El problema és que no recordo la frase. Però... però això ho necessito, i molt. Sobretot la última part. Segur que ara, quan apagui l'ordenador, em recordaré de la frase. Bé, el senyor google em diu que és una pregària, però jo no vull la pregària. Jo només vull la saviesa: "Vull serenitat per acceptar les coses que no puc canviar. Valor per canviar les coses que puc canviar. I saviesa per veure-hi la diferència." No m'agrada massa tal com està escrit aquí. Jo hi posaria alguna cosa com "Vull resignació per acceptar les coses que no vull canviar, valor (d'això sí que en necessito, i molt!) per canviar el que sí que puc canviar i saviesa (d'això encara en necessito més que de valor) per veure-hi la diferència". Aquest any necessitaré molt aquesta saviesa per saber si he de lluitar per les coses o deixar-me de tonteries (o no tan tonteries). Mira que em sap greu, però deixaria de banda els altres dos desitjos que he demanat només perquè se'm concedís la saviesa. I el valor... el valor ja el treuré de sota de les pedres.

Va, Baltasar, eh que em faràs aquest favor? No et costa tant! Una mica de saviesa i prou. Que m'he portat molt bé, aquest any! I no et costarà ni un duro...

4 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

mira que he trobat ...igual et serveix...

"Señor, danos gracia para aceptar con serenidad las cosas que no se pueden cambiar, valor para cambiar las cosas que se deberían cambiar, y la sabiduría para distinguir las unas de las otras" (Reinhold Niebuhr)

Una variant...

"Señor, dame el valor para cambiar lo que puedo cambiar, la sabiduría para aceptar lo que no puedo cambiar, y la artillería pesada para compensar la diferencia" (Patrick L. Humphrey)

estranya ha dit...

Jaja! M'encanta la segona! Això de l'artilleria pesada és molt bo!

solarist ha dit...

Valor, seguretat en un mateix, saviesa... tant de bo a mi em duguin també la quantitat necessaria de totes aquestes coses...

estranya ha dit...

Ui, solarist, algunes en necessitem molt més que la resta de mortals, de tot això. A mi me n'haurien de portar molt de tot això perquè em pogués igualar a qualsevol altra persona. Però, en fi, per poc que me'n duguin a mi, ja serà molt més del que tinc. Per mi la quantitat necessària seria dur-me'n massa quantitat. Segur que a tu no te'n falta tant.