5 anys

Si fa cinc anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, no l'hagués cregut. Per moltes coses. Hagués dit: "Au va, home!" o alguna cosa per l'estil.

Si fa deu anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, li hagués dit que se n'anés a prendre el pèl a algú altre i que no tenia raó. Per la majoria de coses, m'hagués deprimit bastant. Per alguna, basada una mica en la bona sort, m'hagués alegrat, tot i que suposo que el sentiment general seria de depressió. És clar que la bona sort s'ha de buscar, però a vegades arriba sense que t'ho esperis.

L'altre dia em vaig passar per l'entitat bancària on hi tinc els diners. Resulta que feia dos mesos que se m'havia caducat la tarjeta de crèdit i jo ni me n'havia adonat. Com que últimament només visc de les classes particulars, que ja em donen per tot el que necessito (que bàsicament es redueix a gasolina i abonaments de transport públic) ni me n'havia adonat.

Però com que a l'entitat bancària consideren que tinc massa diners allà ficats, em van fer entrar a una sala a veure el director de l'oficina, que em va estar parlant de posar els diners en algun fons d'inversió o alguna altra cosa. No em va parlar de massa coses, i el que em va recomanar va ser un fons d'inversió a cinc anys (bé, de fet, a cinc anys i un dia, que sembla una condemna més que un fons d'inversió). Es veu que si ho fas a més de cinc anys t'estalvies de pagar no sé quants impostos.

"Ets jove", em va dir. "Encara que et pensis que cinc anys són molts, en realitat passen de seguida i podràs guanyar x diners" (quantitat que no recordo, però que no era petita).

Aleshores al meu cap hi va sonar una alarma. Cinc anys? No, cinc anys impossible! Jo abans de cinc anys hauré marxat de casa i... I què? Si m'haguessin ofert això fa cinc anys, hagués dit que no, perquè hagués pensat que cinc anys eren molt de temps i en els propers cinc anys jo segur que marxaria de casa, i que necessitaria els diners per alguna cosa. Al cap i a la fi, no es tracta de seguir estalviant tota la vida perquè els diners es quedin al banc.

No, no penso posar els diners a un plaç tan llarg. De fet, alguna cosa dintre meu em diu que en aquests cinc anys els necessitaré per alguna cosa. És clar que ara tinc més clar que fa cinc anys que és molt probable que dintre de cinc anys segueixi com ara. Suposo que d'aquí a cinc anys em diré "doncs mira, ja ho podries haver acceptat, perquè al cap i a la fi, tampoc n'has fet res". Però em nego a pensar que d'aquí a cinc anys continuaré com ara.



Per què no marxes ara de casa? Sé que algú ho pensarà. Potser algú ho diria. Potser algú ho pensaria i no s'atreviria a dir-ho. Al cap i a la fi, si m'han ofert alguna cosa, és que tinc diners per anar vivint. No, tampoc són tants diners. Però, malgrat que amb els diners que guanyo ara no en tindria prou per viure sola, amb els diners que tinc estalviats podria viure una bona temporada.

Té a veure una mica amb els últims posts. Algú em va dir fa poc que la meva vida no estava muntada per anar-me'n a viure sola. Algú que no en sap de la missa la meitat.

Què faria si visqués sola? Doncs realment, faria exactament el mateix que ara, només que no tindria a ningú amb qui parlar quan estigués a casa. Em passaria el dia sola. Tornaria a casa i en comptes de trobar-me algú que em digués hola, estaria sola.

D'alguna manera he de ser jo la que busco la soledat. La resta de la gent no està tan sola (i ara que ningú em vingui que és perquè no ho veig, perquè primer s'hauria de conèixer la meva situació i després parlar). Però, si sóc jo la que busca la soledat, per què aleshores no m'agrada en què s'ha convertit la meva vida?

Per què sovint em sento petita, com si realment visqués la vida d'una persona de 15 anys? Perquè, realment visc com si tingués 15 anys?

En fi, una altra tarda de diumenge. Diferent que les anteriors. Però he acabat allà mateix. O potser no? No havia de fer vacances, jo?