dilluns, 5 de desembre de 2005

Fa temps que llegeixo el que escriu. Mai li he deixat cap comentari. Almenys que jo recordi. Potser fa molt temps en vaig deixar algun, però diria que no.

M'agrada llegir el que escriu. D'una manera o una altra em recorda a mi fa un temps. No sempre. Només a vegades. Però m'agrada llegir-ho i reconèixer-me a mi mateixa en les seves paraules.

De fet, la major part de les vegades llegeixo el que escriu i veig que és l'oposat a mi. Però, de cop, un dia em surt amb alguna cosa que em diu que és exactament com jo.

Ara ja fa uns dies que va escriure el post que acabo de llegir. Com que no tinc internet com si estigués a casa (i a més estic de "vacances") ho acabo de llegir ara. No, no posaré cap enllaç al post. Dubto que es passi mai per aquí, i així és millor. Millor per aquesta persona, vull dir.

Mentre anava llegint el post, anava pensant que tot el que llegia ho podria haver escrit jo. Ho podria haver escrit fa uns anys. Però, el pitjor de tot, és que ho podria haver escrit ara. No, això no és el pitjor de tot. El pitjor de tot és que, d'una forma o una altra, tot el que s'explicava en aquell post jo també ho he escrit aquí. D'una forma diferent. D'una forma no tan clara. Però, al cap i a la fi, el que deia era el mateix. Amb la diferència que tinc uns quants anys més.

He estat a punt de deixar-hi un comentari. Però no ho he fet. Estic segura que aquesta persona d'aquí a uns anys no escriuria un post com aquest, perquè no li caldrà. Veure que algú més gran es troba en la mateixa situació (i s'hi trobava quan tenia la seva edat) no ha de ser bo. Almenys jo no ho hagués volgut sentir. O potser sí, no ho sé pas.

Torno a llegir el post i cada cop em veig més reflexada en el que diu. I m'enfado amb mi mateixa per ser així. De la mateixa manera que aquesta persona també s'enfada amb ella mateixa per ser així.

M'agrada llegir el que escriu. Simplement, perquè em sento reflexada en el que diu. Però em quedo en l'anonimat.

Llegint el post inevitablement he pensat en l'estranya. És probable que hi hagi algú a l'altra banda que quan llegeixi aquest blog es trobi en la mateixa situació que jo quan llegeixo l'altre blog. No ho sé, aquella sensació de llegir i pensar que tu també t'hi trobes. Però simplement només llegir, quedar-se a l'anonimat, des de la distància, des de darrere d'una pantalla. Ai, és difícil d'explicar.