diumenge, 4 de desembre de 2005

Perruqueria

Definitivament, no m'agrada anar a la perruqueria. I no pas perquè la perruquera em caigui malament, que dintre de tot em cau bastant bé. Però, no sé, tanta dona ficada en un mateix lloc em fa pànic.

L'últim cop que em vaig ficar en una perruqueria, vaig arribar i érem quatre clientes i quatre perruqueres (i quaranta revistes del cor, d'aquelles que no em miro mai, perquè igualment no coneixo a ningú, cosa que fa que quan hi torno encara conegui a menys gent).

I què fan vuit dones juntes en una sala petita? Elles no ho sé, però jo ja he après a emportar-me'n un llibre. Puc llegir o no puc llegir, però almenys amb el llibre no em comencen a preguntar coses ni a explicar xafarderies. Ni m'ensenyen tal revista on hi ha algú que no conec que s'ha embolicat amb algú que encara conec menys.

La perruquera em va perseguir durant molt de temps perquè em fes metxes. I ja sabia el que es feia, la dona! Perquè, és clar, si no t'hi fas res, pots estar temps i temps sense anar-hi. Però a la que et fas alguna cosa... Cada dos per tres tinc a ma mare dient-me: "I no hauries d'anar a la perruqueria?" Amb la gràcia que em fa anar-hi...

T'asseus en una cadira, i mentre la perruquera et va posant una cosa d'un color lila (sí, al final crec que vaig descobrir d'on sortia el lila! Si diu que les metxes són vermelles, però allò té color lila, és normal que s'acabi tornant lila!) la perruquera et pregunta que si et tallaràs els cabells. I tu penses: "Quant de temps fa que no hi vinc? Vaig venir a l'estiu? Ara ja serà aviat Nadal (almenys a la il.luminació dels carrers). Va, li deixarem que em talli les puntes". I contestes, innocentment: "Sí, però només les puntes". I recalques el "NOMÉS", perquè ja saps que a la majoria de perruqueres els encanta tallar els cabells.

Et deixa amb el cap ple de coses liles i tu et quedes llegint el llibre. La dona del costat se't mira amb cara estranya. Sí, llegeixo un llibre, i què?

Entren més clientes. Més dones. Comences a sentir com critiquen a no sé qui d'una revista. Va, ja s'ho faran. Tu estàs llegint una història molt interessant sobre viatges en el temps i una persona que va al futur i es troba la terra devastada. Això és molt més interessant que comentar que si vés a saber qui s'ha fet la cirurgia estètica.

Després et renten el cap. És per l'únic que val la pena anar-hi. Et fan uns massatges al cap que com tinguis una mica de son et quedes adormida allà mateix. Realment, no m'importaria que m'ho fessin més sovint. És clar que si el preu és haver d'anar a la perruqueria, doncs em sembla que passo.

Un cop t'han rentat el cap, apareix la perruquera amb unes tisores. I tu li tornes a dir: "Només les puntes". T'agrada la mida que tenen ara els teus cabells. No vols que te'ls talli molt. Només una mica i perquè et fa vergonya que fa gairebé mig any que no hi apareixes.

Mentre talla no t'adones del que fa. Sembla que no talli massa. Penses "bé, aquest cop anem bé". Però... però de cop baixes la vista i veus un cabell tallat que fa més de 10 centímetres. Interiorment comences a bullir i penses "però si jo li he dit que NOMES les puntes!" Però, és clar, ja no hi ha res a fer. El cabell tallat ja no es pot tornar a enganxar. I mires amb resignació com aquella dona continua tallant flocs de cabells de 10 centímetres de llarg.

Però encara no s'ha acabat l'agonia. Després de tallar ve l'assecador. Odio l'assecador. Si no m'equivoco, ma mare en té un a casa, però ni sé on és ni l'he fet servir mai. No m'agrada. Jo em dutxo, em pentino els cabells, i ja s'assecaran com vulguin. Que se'n van cap a on els dóna la gana? Doncs, realment, m'és igual.

Fa un temps vaig aconseguir marxar de la perruqueria sense que m'assequessin els cabells. Les dones grans que hi havia per allà (per què les clientes sempre acostumen a ser dones grans?) se'm miraven amb unes cares... Però això va passar i ara me'ls deixo assecar. Això sí, no em deixo posar cap mena de potingue dels que hi solen posar.

Una bona estona després surts de la perruqueria. Com que feia tant que no hi anaves, hi has entrat morena. I en volies sortir morena. Però, per variar, a la perruquera se li n'ha anat la mà. I ja no ets morena. Bé, de fet sí que ets morena, però els teus cabells ja no són marrons. Són una mica una barreja de no sé quants colors. Hi has entrat que eres tu i n'has sortit amb un assecat de perruqueria que el primer que faries quan arribessis a casa seria agafar els cabells i tornar-te'ls a rentar. I, el pitjor de tot, ara els cabells fan mig pam menys. Descobreixes que ja no te'ls pots posar a darrere l'orella, i a sobre ara estan ben assecats, que quan s'assequin per sí sols encara seran més curts.

I aleshores penses: "Segur que no hi torno fins a l'estiu, com a mínim". Tot dependrà, però, de la insistència de la teva mare.

Per cert, i tot i que no hi té res a veure, però ja que sóc aquí, quins records els lemmings! Gairebé el primer joc d'ordenador al que vaig jugar. I com m'agradava (i em segueix agradant!).