Fa més de 13 anys que vaig venir per primer cop aquí. Va ser una espècie d'excursió. Érem 6 persones. No sé si vam venir en cotxe o en tren. No sé com van arribar, per on vam passar. No recordo res del camí. Només recordo com vam pujar.

Hi havia molta gent. Moltíssima. Rius de gent. Gairebé no veies ni per on trepitjaves. Jo mirava endavant i només veia gent i més gent que anava pujant, a velocitat constant.

Va ser quan vaig arribar a les primeres escales que em vaig sorprendre. En aquella època, jo gairebé no havia vist mai unes escales mecàniques. I resulta que aquí n'hi havia, i al mig del carrer! En cap moment em vaig girar a mirar enrere, prou feina tenia a no perdre'm.

Des de llavors, he tornat molts cops. Quan vivia a la ciutat, el pis era molt a prop d'aquí. I sempre que vinc per aquí a prop acabo passant en un moment o un altre. M'agrada pujar per les escales mecàniques, que contràriament al que vaig pensar el primer cop que vaig venir, segueixen funcionant. Almenys a estones. M'encanta pujar-hi i girar-me cap a la ciutat, veient com es va fent petita a mida que vaig pujant.

Mai agafo el mateix camí. Mai torno pel mateix lloc. Però sempre arribo aquí dalt veient com la ciutat s'ha fet petita i tornaré a baixar sense fer ús de les escales mecàniques, al meu ritme, veient com la ciutat es va fent gran mica a mica. Com el silenci d'aquí dalt es va transformant en la fressa d'allà baix. Com els arbres es transformen en edificis. Com les dues persones que m'he trobat en una hora que fa que dono volts per aquí es transformaran en dues persones cada 5 o 10 segons quan baixi. Com...

Com sempre, me n'he emportat la càmera de fotos. Però també, com sempre, no he fet cap foto. Així tinc una excusa per tornar: he d'anar a fer fotos algun dia. El pròxim dia que hi torni a fer fotos, segur que me'n torno també sense haver fet cap foto.

Segur que torno a venir abans de tornar a casa. Encara que hagi de tornar a fer com avui i aixecar-me aviat per tenir temps de venir i estar-m'hi una estoneta.

I, això afegit avui, encara que quan torni em trobi algú que se'm miri amb cara estranya, i em digui que m'havia perdut, que no sabia on era. Crec que realment sóc jo la que busco la soledat. Avui m'he tornat a escapar per anar a donar volts. He dit que tornaria aviat. Però segur que demà o demà passat torno allà dalt. O potser no. Veurem.