Sort

“La sort és de qui la busca”

Tenia 14 anys quan algú em va dir aquesta frase. Algú que es va cansar de sentir-me dir que havia aconseguit una cosa perquè havia tingut molta sort.

Jo segueixo pensant que “la sort no es busca, sinó que es troba”. I, malgrat tot, jo no em puc queixar. Perquè he tingut molta sort a la meva vida. Moltíssima. No sé com m’ho faig, però aconsegueixo estar al lloc adequat en el moment adequat. I, és clar, aleshores la sort em somriu.

Ja fa més d’un any que la sort em va somriure. No m’ho mereixia i em vaig trobar amb la sort de cara. És clar que un cop tens la sort de cara has d’aprofitar-la. Però a vegades amb l’esforç no n’hi ha prou i es necessita sort. Que és el que, no sé com, tinc jo.

No, no em va tocar la loteria el 22 de desembre. Ho tenia molt difícil perquè em toqués. No n’havia comprat ni un sol número. Va en contra dels meus principis. Però em va passar una cosa que, en certa forma, és millor que tenir un número de la grossa de Nadal. Que no? Bé, tot depèn de les prioritats de la vida, i jo, mentre tingui diners per anar sobrevisquent, no necessito ser millonària (ni en euros, ni en pessetes).

El que em va passar és que, un cop més, i no sé com, estava al lloc oportú al moment oportú. No va ser fins unes hores més tard que no em vaig adonar de les voltes que dóna la vida. Just un any abans d’aquest cop de bona sort, en vaig tenir un de molt mala sort. I després d’allò, em vaig enfadar perquè vaig perdre una oportunitat d’avançar. Em vaig enfadar amb mi mateixa, està clar. Però ara, vist amb perspectiva, veig que haver perdut aquella oportunitat fa un temps ha fet que ara tingui una oportunitat millor. Millor? Bé, la vida dóna moltes voltes i potser aquesta oportunitat millor es converteix en una cosa que hagués volgut que no hagués passat. Però, ara per ara, estic contenta amb la sort que m’ha tocat ara i amb la “mala sort” que vaig tenir fa un temps. Perquè sense aquella mala sort, ara no tindria aquesta bona sort.

De fet, aquest cop de sort només és una oportunitat. Una cosa per la que puc lluitar. Una cosa que no sé si aconseguiré. Potser sí. O potser no. El meu pare el primer que em va dir era que no m’havia de tornar boja, i que la vida era per viure-la, no per passar-me el dia treballant. Cosa que em recorda una dita que em va dir algú fa poc: "Nadie en su lecho de muerte se arrepentirá de no haber pasado más horas en la oficina".

Però... però a mi la feina no em fa por. Al cap i a la fi, tampoc tinc res millor a fer. Així que, de moment, m'ho prenc com un cop de sort. I si la cosa no funciona, doncs res, només hauré treballat una mica més del compte, cosa que tampoc em preocupa. Per què? Perquè, ja ho he dit, tampoc tinc res millor a fer.