dijous, 29 de desembre de 2005

Valor, on ets?

Ahir escrivia una carta al meu "amic" Baltasar. Ahir creia que el que més necessitava era la saviesa per saber distingir les situacions: saber quan val la pena lluitar, quan tens possibilitats, i saber quan cal quedar-se al marge, perquè no tens cap possibilitat.

Però jo crec que lluitar mai està de més. Si em puc arrepentir d'alguna cosa, no serà d'haver intentat alguna cosa, sinó de no haver-la intentat. Que la intentes i no surt? En fi, et quedes allà on eres. Que la intentes i va bé? Doncs això, que val la pena intentar-ho.

El que fa falta és valor. I d'això, jo no en tinc gaire. Per no dir que no en tinc gens. Bé, valor i confiança. Perquè si ja intentes una cosa pensant que la resposta serà un "no" o pensant que no ho aconseguiràs, ja no val la pena que ho intentis, perquè segur que no ho aconsegueixes. I jo sóc aquesta. La que sempre es pensa que trobarà un no per resposta. La que es pensa que no ho aconseguirà. La que...

I, és clar, si ja penses que no ho aconseguiràs, és molt difícil trobar aquest punt de valor que et fa falta. I a mi em fa falta. I tant, que em fa falta!

Una volta per la blogosfera (jo tinc feina, però poques ganes de fer-la últimament) m'ha portat a aquest post, que no és el que estic intentant dir jo ara, però gairebé. A vegades em pregunto per què si les coses són tan senzilles d'explicar i es poden dir en dues línies, jo em dedico a escriure'n... unes quantes més, de línies. Per què he d'escriure tant per dir una cosa que es pot resumir en dues línies? Ja m'agradaria, ja, poder ser tan conscisa.

Sí, a mi també em fa falta valor per preguntar, però no és el mateix cas que el post. Tot i que a vegades em sembla que m'acabaré tornant boja, si és que ja no ho estic.

Ja m'ho va dir algun dia algú, que es notava molt que jo sempre em pensava que feia nosa. Però és que la major part del temps en faig, i no voldria molestar a ningú. Però ja som al cercle de sempre: si jo no molesto algú perquè no vull fer nosa i aquest algú no em molesta a mi perquè no em vol fer nosa... Doncs anem bé.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i preguntar què pensen sobre una determinada cosa. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i demanar que s'aclareixin. Però no en tinc. Em fa por la resposta, tant si és positiva com si és negativa.

M'agradaria tenir el valor per no escriure això aquí i enganxar algú cara a cara. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per... per moltes coses.

Però abans de tenir el valor, necessito creure'm que me'n puc sortir. Necessito creure que la resposta pot ser positiva en tots els casos. Necessito perdre la por a les respostes, positives o no.

On es troba el valor? On es troba tot això del paràgraf anterior? On es troben les situacions amb resposta positiva?

5 comentaris:

Dan ha dit...

Enlloc no es troba el que busques, fora de dins teu. I en el temps. Molts, de petits, erem patologicament timids, (i la descripcio que en fas es molt bona). Pero amb el temps es va millorant, o aprenent a trampejar-ho, o adquirin recursos per superar-ho. Segur que fa uns anys encara eres mes insegura!
Ja m'imagino el que diras, pero no ho crec. Segur que una mica has millorat, com tothom!
;-)

imma ha dit...

vinga, noieta segur que trobes aquell valor que tots tenim dins!!

estranya ha dit...

No, Dan, no diré el que t'imagines que diré. Perquè sé que és mentida. Sí que he millorat. Molt a poc a poc, però una mica sí que ho he fet. Tot i així, estic molt lluny d'on hauria d'estar.

Trobar el valor? Ui, imma, fa anys que el busco. I no sé si el tinc dintre, però si hi és, està mooooooolt ben amagat!

Marta Olletas ha dit...

Tandebó trobem totes dues aquest valor que ens falta. Sabem que és dins nostre, però no sabem la manera de fer-lo sortir.

Mira, no conec massa la teva situació, però hi ha una cosa que sí que et puc dir: ànim i endavant, valem més del què ens pensem.

estranya ha dit...

Gràcies, marta!