Mentre m'acostava amb cotxe cap a la ciutat, m'he adonat que avui seria un d'aquells dies que em perderia pel barri vell. He estat a punt de donar la volta amb el cotxe a mig camí, per agafar la càmera de fotos i la radio. Al final, però, no ho he fet. Hagués sigut molt més productiu amb aquestes dues coses, però tot i així, ja que tenia uns moments, no hi havia res millor que anar a passejar pel barri vell.

Mai pujo pel mateix lloc, però sempre vaig a parar allà mateix. O tots els camins porten al mateix lloc, o jo simplement tinc un imant que m'empeny cap allà.

De fet, mai pujo cap amunt que no passi per davant de la Catedral. A vegades podria fer el camí més curt, ja que la Catedral (sí, la Catedral amb majúscula) no sol ser el meu destí final gairebé mai, però no puc resistir passar per allà i veure-la de prop. Sense entrar-hi (i menys ara, que l'entrada costa diners). Vorejo la Catedral i continuo cap amunt. Al meu destí de sempre. Al lloc que més m'agrada. Al lloc des d'on vaig fer la foto que es pot trobar aquí, o també en aquest post.

Maleeixo el dia. Fa massa bon temps i està tot ple de turistes. Turistes sorollosos, cridaners. Quin sentit té pujar fins allà dalt si no es pot sentir el silenci? Tan a prop de la ciutat i a la vegada tan tranquil. Com el lloc que més m'agrada de Barcelona, on solia perdre-m'hi fa un temps.

Quan sóc a dalt, trobo a faltar la radio. M'agradaria fer una foto. Em falta un llibre per asseure'm allà i llegir envoltada de tota la història que hi ha. Si algun dia algú hi va i es troba una noia llegint sola, és probable que sigui jo. Sempre sola, això sí. Si veieu una noia acompanyada, segur que no sóc jo.

Miro cap a l'altra banda, a l'altre lloc on acabo anant normalment. Hi veig gent. Riuen. Criden. Penso que no hi aniré. Però la temptació és massa gran. Pujo les escales de cargol i no sento cap fressa a dalt. Demano a qui sigui que no hi hagi ningú a dalt. Tinc sort. Estic completament sola. Bé, sola amb les ampolles de cervesa que algú ha deixat per allà dalt tirades. Què costa baixar-les i tirar-les a la paperera o, millor, a un contenidor de reciclatge?

Primer miro a la Catedral. Seria impossible no mirar cap a la Catedral. I menys per mi. De seguida, però, giro l'esquena a la Girona moderna. A tothom que he vist pujar fins allà, sempre mira primer a Girona i gairebé mai mira cap a l'altra banda. Des de l'altra banda veig el lloc on he estat abans.

Somric quan m'adono, una vegada més, que tinc l'alçada perfecta. Si fos més alta o més baixa aquest lloc no seria tan perfecte com és. La meva alçada em permet posar els braços sobre la "barana" (no sabria com dir-ne d'una altra forma), sense que quedin massa amunt ni massa avall, i de forma que el meu cap es recolzi a sobre els braços sense haver de pujar ni baixar massa, simplent estant on és.

Començo a mirar i començo a pensar, com sempre, en la gent que ho va construir. En la gent que vigilava des d'allà. En la gent que abans s'ha posat a mirar a través d'allà, gent d'ara i gent d'abans. Gent que mira ara per donar una alegria a la vista i gent que mirava per guanyar-se el pa. O per evitar perdre-ho tot.

No sé quanta estona estic allà sola. Al cap d'una estona sento que puja algú. Una parella que diuen que val la pena l'esforç d'haver pujat fins a dalt. Esforç? Tampoc hi ha tantes escales. Com sempre, miren cap a la Girona nova. Al cap d'una estona miren cap allà on estic mirant jo, amb algun comentari fluixet de què hi deu haver a l'altra banda. Es pregunten què hi deu haver que m'ho miri amb tanta atenció. Però la meva vista va més enllà del que s'hi veu ara. Quan apareix més gent, marxo.

Me'n torno cap a casa. Torno a passar per davant de la Catedral, faltaria més. Aquest cop baixo per les escales. Avui n'he comptat 90. No eren 100? Anava a dir que mai n'he comptat el mateix nombre. Però amb les vegades que els he comptat, segur que he repetit algun cop, tot i que mai estic segura d'haver-ho fet bé.

Començo a baixar i em començo a trobar gent mudada en direcció contrària. Segons sembla, hi havia un casament a la Catedral. Somric al veure els talons d'agulla d'algunes dones passant pels carrers que pugen cap a la Catedral.

Tot el camí em trobo gent mudada. Gent molt mudada. Molts talons. Jo ja m'hauria fotut de nassos, penso. Moltes americanes. Amb la calor que fa!

Travesso el riu i em sembla que deixo la màgia a l'altra banda. Vaig a buscar el cotxe. Però mentre hi vaig, no puc evitar mirar a l'altra banda. Tot i així, no em trobo el que hi volia trobar. En comptes de contagiar-me amb la màgia del barri vell, em retornen uns records de fa dos o tres mesos. Un dia que plovia. L'altra banda del riu. Em sento malament. Necessitaria una altra sessió de teràpia pujant altre cop fins a dalt. Però no tinc temps. Havia promés que seria a casa aviat i ja és massa tard.

Torno a pensar que hauria de créixer. Però em nego a créixer d'aquesta manera.

Em sembla que no trigaré massa a tornar-hi. Per si de cas, intentaré no deixar-me la radio a casa. I agafar la càmera de fotos més sovint.