Hauria d'anar a dormir. Fa estona que ho dic. Estava intentant treballar, però em quedo adormida davant la pantalla. Així que això de treballar queda descartat.
Hauria d'anar a dormir. La fred ha arribat de cop i ens ens ha trobat sense la calefacció engegada. Ara mateix estic a la part més alta de la casa, que a més dóna al nord. No acostumo a tenir massa fred, normalment sempre tinc calor. Però les meves mans semblen glaçons. Acabo de tocar la radio i està congelada. Porto un jersei a sobre, però malgrat tot tinc fred. Al llit estaria calenteta.
Hauria d'anar a dormir, però de moment em quedo. Anar a dormir significa que quan em desperti ja serà demà. I què passarà demà? Doncs el mateix que ahir, el mateix que avui, el mateix que demà passat, el mateix que sempre.
Hauria d'anar a dormir. La persona que està a casa malalta ja fa més de dues hores que hi és. Ja no em coneix. Coneix els meus pares, la resta de la família, els nens. Però a mi no. Arribo, li dic hola i ni tan sols em mira. Si li dic alguna cosa, o no em sent, o no sap què contestar-me, o simplement no em vol contestar. Gairebé no parla. La gent l'intenta fer parlar. A vegades la meva mare li pregunta si em coneix. Llavors se'm mira i no diu res. De seguida gira la vista i es fixa en alguna altra persona i diu el nom de la persona que acaba de mirar, normalment un dels nens, o sinó el meu pare. Jo ja no sé si és que no em coneix, si és que no em vol dir res, o què és el que li passa. És difícil, perquè jo estava acostumada a que cada cop que jo entrava per la porta em preguntava alguna cosa. Si estés bé, ara faria com una setmana que cada cop que em veiés em preguntaria coses sobre l'eclipsi. Primer, m'hagués preguntat si sabia que hi havia un eclipsi. Al dia següent, m'hagués preguntat el dia i l'hora. L'endemà, que per què es produeixen els eclipsis. L'endemà, qualsevol cosa relacionada amb el que li hagués explicat. I ja finalment, avui m'hagués esperat amb un llibre de meteorologia que té, amb molts de dibuixos i poca lletra, amb les explicacions sobre el que és un eclipsi. I això amb tot, sigui quin sigui el tema de la setmana. O, simplement, alguna cosa que haurà vist per la tele. Estant bé, sempre preguntava. Si jo no apareixia gaire sovint, llavors li preguntava al meu pare. A ningú més, només a nosaltres dos. I ara ni tan sols em coneix.
Em sembla que val més que vagi a dormir.
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
T'anava a fer un comentari al post de dalt, però no sé perquè, no em deixa. Bé, és igual: ni se t'acudeixi tancar. encar que gairebé sempre sigui silenciós, et llegeixo, i m'agrada.
Així que no tanquis.
M'apunto al que diu en Niqmad
Jo tambe soc dels que et llegia sense dir res (fins fa molt poc). I si ara plegues tindre "síndrome d'abstinencia"!!!!!
Publica un comentari a l'entrada