Ha tornat a sortir el Sol

No, que ningú miri per la finestra (a no ser que llegeixi això uns dies més tard del dia que ho he escrit). A fora segueix plovent. I ara ja m'està bé. El post anterior l'he escrit aquest matí, però no el podia penjar, perquè tenia ordenador, però no internet. I ja que estava escrit, doncs l'he publicat. Així hi ha el contrast entre el matí i el vespre.

Avui parlava amb una companya. M'he deprimit bastant. Un d'aquells moments en els que no saps per què, acabes parlant d'alguna cosa. I això m'ha recordat que ja tinc vint-i-forces anys i continuo tenint una vida com si en tingués 10 o 12. Bé, potser 10 o 12 no, però 15 o 16 sí. Vaja, que ja podria créixer d'una vegada, començar-me a comportar com algú amb una mica de sentit i no com una adolescent. Fa deu anys, pensava en el que hauria de ser la vida deu anys després i no m'esperava algú amb un treball temporal, vivint a casa dels pares, sense cap pla de marxar de casa dels pares o de buscar-me una feina "de veritat". Amb tranquil.litat. Sense cap responsabilitat, a part de la que em dóna la feina. Sense problemes. Vaja, com quan anava a l'institut, però cobrant un sou. És bastant patètic.

O sigui, que a part de tot, a sobre m'he començat a posar jo problemes i dubtes a sobre. Dubtes que jo sé que seguiran aquí, però que tampoc calia que vinguessin ara. Aleshores, per què ha sortit el Sol? Perquè la perspectiva no era massa bona.

El Sol ha tornat a sortir aquesta tarda. He rebut un mail. Un mail en el que hi havia una pregunta (gràcies Anna!) Una pregunta que m'ha fet pensar. Una pregunta que volia contestar amb un monosíl.lab. Però no he sigut capaç. M'he hagut de posar a explicar-ho tot. No ho he sabut resumir i ara algú s'haurà de llegir tot el rotllo (altre cop, gràcies Anna per aguantar-me els rotllos!) Però m'ha anat bé. M'he posat a pensar en algunes coses (com si no tingués feina!) i m'he animat. No sé per què, perquè al cap i a la fi tampoc és res que millori la meva situació. Ni la situació de la pluja ni la del complexe de Peter Pan. Però m'ha recordat una il.lusió que vaig tenir fa temps. Una il.lusió per una cosa que sé que no es complirà. No tindré aquesta sort. Jo mai tinc aquesta sort. Però, almenys, m'ha donat una cosa que perseguir. Una cosa per intentar. Un impossible, com sempre. Però amb una mica de paciència, i una canya, potser fins i tot aconsegueixo avançar una mica. I si no ho aconsegueixo, és igual. No vindrà d'aquí. Així, almenys durant un temps, no pensaré en un impossible encara més gran, en una cosa que sé que no podria arribar a aconseguir, però que tot i així em fa entristir.

Ha tornat a sortir el Sol. No, a fora no. Però això m'és igual. Ha tornat a sortir el Sol a dintre del meu cap. Aquesta tarda per poc se m'escapen les llàgrimes quan una persona m'ha dit que dijous passat no vaig donar senyals de vida. Tampoc li he dit el perquè. Tampoc calia. I ara... doncs ara he sigut capaç de somriure, que ja és molt. Gràcies, Anna, encara que no ho fessis expressament. De fet, ho has pogut fer perquè eres aquí. Si no haguessis sigut aquí, no haguessis pogut fer aquesta pregunta que m'ha fet tornar a veure el Sol. Suposo que si no haguessis sigut tu, hagués sigut algú altre. Però, qui? Suposo que ningú.

Així que plou. Però fa Sol. I les bruixes es pentinen :-)