Durant un any, va venir a la meva classe. Crec que va ser a tercer de BUP. Va arribar tard, una o dues setmanes, així que li va tocar la taula que ningú volia: tothom estava en taules de dos en dos, i quedava una taula lliure a davant de tot, gairebé tocant a la taula del professor. Aquell any ens havíem assegut tots on ens donava la gana i no per ordre de llista, com era el normal a l'institut i el tutor no ens va dir res. Així que a l'últim d'arribar li va tocar la taula que ningú volia. Tot i que em sembla que realment era la taula que volia ell.

Portava unes ulleres grosses, amb uns vidres molt gruixuts. Si no hagués quedat lliure la fila de davant, segur que s'hagués volgut canviar, perquè sovint li costava llegir la pissarra des de la primera fila. Ja no vull ni pensar què hagués vist si s'hagués assegut com jo, a la última... o gairebé. Era baixet, amb la cara molt rodona. Els cabells ben negres. Alguns se'n reien, perquè deien que sempre els portava bruts. El pobre els tenia molt grassos i per això semblaven bruts. O potser sí que els portava bruts?

El primer dia que va venir a classe va arribar tard. S'havia perdut buscant l'aula. El van fer seure davant de tot i no va protestar. Més tard vaig comprendre que no s'hagués queixat encara que l'haguessin fet seure a l'última fila, al costat del més xerraire de la classe. Però si a sobre seia on volia, com podia queixar-se?

Quan va arribar el canvi de classe, es va quedar assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Va anar passant el dia, i ell continuava assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Amb la noia que seia al meu cantó, anàvem comentant que potser era molt vergonyós. Però no semblava que ho passés malament en la seva soledat.

Aquell dia teníem classe a la tarda. Abans de marxar a dinar, me li vaig acostar i li vaig dir que si no voldria que algú li deixés els apunts. El pobre es va quedar vermell de dalt a baix, va agafar els apunts i no va dir res més que "gràcies". A primera hora de la tarda em va tornar els apunts, tots ben ordenats. Altre cop, només va dir "gràcies" i prou.

Va passar-se tot el curs igual: sense dir res a ningú, contestant amb monosíl.labs si era possible. Només contestava quan algun professor li preguntava alguna cosa directament. I allò li servia per tenir la cara vermella com una hora i mitja seguida. Quan algú de la classe li deia alguna cosa, es posava molt nerviós, vermell i tartamudejava. Jo vaig deixar de dir-li res, perquè veia que el pobre ho passava realment malament.

Va acabar el curs i no en vaig tornar a saber mai més res. Fins aquest matí. Jo m'he parat amb el cotxe en un semàfor i ell anava a peu pel carrer. Físicament, està igual que fa 10 anys. Segueix portant les mateixes ulleres, el mateix tallat de cabells, la mateixa cara. Quan l'he vist he estat segura que era ell, i fins i tot m'he sentit com 10 anys més jove. Perquè ell és exactament igual que aleshores.

De cop, l'he vist com es començava a posar vermell. No arribava al semàfor, així que ha creuat el carrer per un lloc on no hi havia un pas de vianants, tot i que com que tots els cotxes estàvem parats pel semàfor, tampoc el podia atropellar ningú. Però ha transgredit una norma. És una cosa que no hagués fet mai quan anava a l'institut. Si fins i tot a l'institut, si li queia un llapis a terra, s'esperava a collir-lo del terra a que acabés la classe. I avui ha sigut capaç de creuar el carrer pel mig, sense pas de vianants. És clar que no ha pogut evitar que la cara li quedés vermella. Algunes coses no canviaran mai.