Qüestió de confiança

Fa poc vaig llegir no sé on (bé, sí que ho sé, però tampoc cal que ho digui) una frase d'aquestes que va dir no sé qui (i ara realment no recordo qui la va dir). Tampoc recordo com deia exactament la frase, però era una cosa similar a: "En el moment en què penses què faràs quan perdis, ja has perdut".

El meu problema no és que pensi en què faré quan perdi. És que jo ja penso directament que perderé. I, és clar, sempre acabo perdent.

Tinc un greu problema d'autoconfiança. Quan tothom creu que jo sóc capaç de fer una cosa, jo sóc incapaç. Per posar un exemple, jo mai vaig aprendre a saltar el potro. Deia que no podia. Tothom em convencia que no era difícil, però jo deia que era una patosa i no podia. I no vaig poder mai. Ni tan sols quan, després de tenir totes les assignatures de primer de BUP amb un excel.lent, la profe de gimnàs em va dir que o saltava el potro o em suspenia. Jo ho vaig intentar, però dintre meu sabia que no podria. I, és clar, no vaig poder. I, és clar, la profe em va suspendre. I, és clar, la resta de professors de primer li van dir que si tenia una mitjana de gimnàs de notable i tenia tota la resta d'assignatures amb excel.lent, per què m'havia de fer repetir el gimnàs de primer només perquè no saltés el potro? Al final em va posar un suficient. Però jo vaig seguir sense saltar el potro.

Suposo que la solució fàcil seria dir: "Bé, jo sóc així i no hi puc fer res". Però a vegades em rebenta. Perquè jo vaig als llocs ja derrotada. Sempre penso que serà un desastre, i òbviament, acaba essent un desastre. Sempre em dic a mi mateixa: "Aquest cop serà diferent, jo ho puc fer". Però el meu subconscient em diu que no puc, acabo pensant que tot serà un desastre, i tot acaba essent un desastre.

No em vull convertir en una persona d'aquestes que van per la vida amb el cap ben alt creient-se que són algú. De fet, jo odio aquestes persones. Només de veure-les, m'agafa urticària. Però potser és perquè jo voldria ser com ells i no puc? (El que popularment es coneix com enveja). No ho sé, això em recorda una mica als anuncis d'Intermón Oxfam, que no sé si els fan per la tele, però que jo només he vist al cine. Uns anuncis en què una gent davant d'un mirall es diu que si no fes tal cosa, "no seria IO". Si jo em comportés com aquesta gent, tampoc seria jo. Però si em comporto com sóc, realment sóc jo? Realment vull anar sempre pensant que tot serà un desastre i que jo sóc incapaç de fer res de profit o res ben fet? Hi ha alguna solució al problema?

Perquè no em serveix el que la gent em digui que puc fer les coses. De fet, no suporto que em diguin que sóc bona, que jo puc fer-ho, etc. Simplement, com que jo crec que no puc, penso que se'n riuen de mi. I no ho sé, és una situació verdaderament estranya, quan tothom confia en mi i jo sóc incapaç de confiar en mi mateixa. Potser la solució estaria en intentar creure'm el que em diu la gent. Però només de sentir alguna cosa bona sobre mi se m'activen totes les alarmes i la meva confiança encara va més avall del que ho estava al principi, si és que això és possible.

Realment he de lluitar contra el meu problema d'autoconfiança a risc de convertir-me en una persona d'aquestes que no m'agraden? Sí, ja ho sé, no es pot passar d'un extrem a l'altre així com així, però tot és començar.

I si augmento el meu nivell d'autoconfiança, realment estaré més contenta amb el que faig? Ara ho veig difícil, però llavors no estaria essent pitjor per la resta de la gent (o, com a mínim, per la resta de la gent que és com jo sóc ara)?

Hi ha alguna possibilitat de continuar essent una persona senzilla, com sóc ara, però sense tenir tanta falta d'autoconfiança? O una cosa va lligada a l'altra i al augmentar l'autoconfiança et converteixes en algú que no m'agradaria ser? És pitjor el remei que l'enfermetat?