dilluns, 15 d’agost de 2005

Xafardera

Ho reconec, sóc una xafardera. Però potser no una xafardera en el sentit que té per la gent que m'envolta.

Al poble on visc, m'envolten tres o quatre cases. Algunes són de família, d'altres no. La veritat és que no m'importa el que fan. No estic tot el dia enganxada a darrere la finestra a veure quan surten, quan entren o a quines hores tenen els llums encesos (més d'un dels meus veïns ho fa, això). De fet, hi ha una casa que ni tan sols sé quanta gent hi viu, i en una altra casa sé quanta gent hi viu, els coneixeria pel carrer, però no sé com es diuen (això deu dir molt poc a favor de mi com a veïna, suposo). Jo crec que cadascú ha de fer la seva vida i jo en sé el que em volen explicar.

Però sóc xafardera. Reconec que el primer cop que vaig veure un blog (ara no recordo quin va ser) m'hi vaig enganxar. Vaig començar a llegir blogs i allò era xafarderisme pur. Simplement, anava llegint per veure el que la gent em deixava veure. Llavors vaig començar a escriure jo (encara em sorprenc a mi mateixa per haver-ho fet).

No ho sé, és un xafarderisme diferent. Jo vinc aquí i explico el que vull. El que no vull que es sàpiga, doncs ja no ho explico. Bastant normal, sabent que això és accessible a tothom (a tothom amb connexió a internet, s'entèn). No sé, potser algú també em llegeix a mi per xafarderisme. O potser no. Suposo que tots, d'una forma o una altra, som una mica xafarders.

És per això que no m'agrada massa parlar d'altres persones. Sí, a vegades he parlat dels meus pares. També he parlat de l'Anna. Diria que també he parlat d'altra gent, però poc. Jo escric, i ho faig sota la meva responsabilitat. Si algú em coneix i ho llegeix, doncs que ho llegeixi, he sigut jo la que ho he escrit. Però en cap cas m'agradaria que algú que no m'ha donat permís per parlar d'ell/a es trobés aquí alguna història seva. En cas de fer-ho, canvio els noms i regiro bastant la història, de forma que en quedi l'essència, però que sigui gairebé irreconeixible (a no ser que se sàpiga de què parlo). Perquè no vull que algú, fent el xafarder, es trobi alguna història d'algú altre, a qui podria molestar que jo expliqués alguna cosa seva. Em dóna la impressió de que m'estic embolicant de mala manera.

I ja que estic amb el tema, una pregunta que discutia ahir amb una persona: es pot llegir el blog d'algú que no et cau bé? Jo deia que sí. Encara que no et caigui bé, el xafarderisme pot ser més fort que el sentiment envers aquesta persona. De fet, jo ho faig (fins aquí arriba el meu xafarderisme). Estic enganxada a algun blog d'algú que no em cau massa bé (i que no està als enllaços de la dreta), però segueixo entrant, només per xafarderia, només per saber què fa o què diu. No sé, crec que només és xafarderia. Però bé, no faig res de dolent, si la persona que escriu el blog vol explicar coses, doncs s'exposa a que alguna xafardera com jo vagi i llegeixi. De fet, jo estic en el mateix cas, diria. Qualsevol pot venir aquí i xafardejar, encara que jo no li caigui bé. Em sembla que m'estic tornant a embolicar...

Ara estaré uns dies que suposo que no diré massa res. Per què? Bé, els xafarders us n'haureu de passar les ganes com pogueu, perquè no us ho diré pas :-)