Culpable

No em vull sentir culpable. No vull cedir a les pressions, però em sembla que és inevitable.

Quan era petita, cada estiu havia d'anar a casa els meus avis. M'hi portava algú a finals de juny, quan acabava el cole, i no em tornaven a casa fins a principis de setembre, quan tornava a començar el cole. Jo sempre deia que odiava les vacances i la gent em mirava com si fos rara. Però no volia anar al poble aquell, on tothom parlava castellà, on no podia fer el que volia. No podia llegir un llibre, perquè segons la meva àvia, si ho havia aprovat tot amb bones notes, a l'estiu no era hora d'estudiar. No podia quedar-me a casa mirant la tele, perquè segons ella havia de sortir amb les "amigues" (unes noies que ni em queien bé a mi ni jo els queia bé a elles). Anaven a un parc a menjar pipes i a parlar de gent que jo no coneixia de res. Jo em quedava asseguda a un banc, pensant que si fos a casa podria mirar la tele, llegir, jugar amb la consola... qualsevol cosa menys estar allà sense fer res.

Els estius eren un suplici. M'he passat els últims vint-i-tants anys anant un mínim de dos cops a l'any al poble dels meus avis i només en conec una cosa, de la regió: la casa de la meva àvia, el parc on anava la gent a jugar, un santuari a on el meu pare li agrada anar cada any i el cementiri on hi ha enterrat el meu avi. Cada cop que dic que vaig allà, la gent em diu: "Ostres, és molt maco, allò!" I jo somric i no dic res. Mai he vist res més que allò. No es pot sortir enlloc, no es poden anar a veure coses turístiques. Simplement, quedar-se en aquella casa, sense fer res.

Això per no parlar del que em perdia per no ser a casa. No podia anar a colònies, perquè era a casa els meus avis. Quan em vaig fer una mica gran, vaig començar a queixar-me i al final em deixaven anar a colònies. No ho recordo massa, crec que m'hi deixaven anar un any sí i un any no, o alguna cosa per l'estil. No és que les colònies m'encantessin. Però almenys no era estar-se a casa la meva àvia. Cada any que em deixaven anar a colònies (després d'haver passat un mes i mig a casa la meva àvia, òbviament), hi anava, però em sentia molt culpable. Tots m'hi feien sentir. Començant pel meu pare i tota la seva família i acabant per la meva mare, que sempre acabava discutint amb el meu pare per culpa de les colònies (bé, per culpa de tenir-me tot l'estiu a casa la meva àvia).

Però no només eren les colònies. Era el Nadal, també. Cada any, per Nadal, o es feien pastorets o pesebre vivent o alguna cosa per l'estil. I, és clar, com no: jo per Nadal havia de tornar a anar a casa la meva àvia (faltaria més!) Quan començava a arribar octubre i novembre, tots els nens del cole anaven a les tardes a preparar el que fos per Nadal. Jo havia d'anar a casa. Total, de què m'hagués servit anar-hi si jo per Nadal no hi era? No era prou solitària i marginada, que a sobre només em faltava això.

Quan vaig començar a treballar, cada cop que tenia vacances, tenia l'"obligació" d'anar-los a veure. Recordo que el primer any gairebé no vaig fer vacances. Podia escollir quan les feia, i realment preferia quedar-me treballant que anar allà només perquè em deien que hi havia d'anar. Recordo que fa uns anys vaig agafar-me un pont i me'n vaig anar una setmana a França, tota sola. Hi va haver un daltabaix familiar, només perquè havia anat de vacances a algun lloc i no havia passat tots els dies de vacances, des del primer a l'últim, a casa la meva àvia. Al final, ni tan sols em feia il.lusió anar a França. Després d'aquelles vacances, no he tornat a anar enlloc més de vacances. He viatjat per altres temes i la major part de les vegades m'ho he pres com unes vacances, però sense ser vacances. En tot cas, hauria d'agafar-me 3 o 4 setmanes de vacances i passar-ne la meitat allà, per poder tornar a anar de vacances sense tornar a provocar problemes familiars.

I no és que no hi vagi. Segueixo anant-hi bastant sovint. Massa, diria jo. Hi vaig anar per Nadal i per poc que no puc tornar.

Tampoc és que ells em vinguin a veure sempre que poden. Recordo que fa pocs mesos, uns familiars del meu pare (bastant propers, per ser exactes) van venir per aquí. Van quedar-se a casa d'uns altres parents, a uns 50 Km de casa. Van estar-se aquí (allà) dos dies. El primer dia a la tarda van trucar a casa. Jo estava sola a casa. "Ah, estás sola? Es que queríamos venir, pero si estás sola, ya no vendremos". Els vaig dir que d'acord, però em vaig quedar amb el telèfon a la mà, sense saber què dir. A veure: si jo representa que cada cop que tinc dos dies seguits de vacances hauria de venir a veure-us i veniu per aquí a prop, no podeu venir a casa? I què és, això? Que si hi ha els meus pares vindreu a saludar, però que si només hi sóc jo no val la pena venir? Sí, ja sé que sóc una merda, ja sé que sóc l'ovella negra de la família, ja sé que sempre que puc m'escaquejo de venir-vos a veure. Però si ets aquí a la cantonada, què et costa venir?

No em vull sentir culpable. Però m'hi sento. Sento que hauria d'haver anat a casa la meva àvia. Sé que si pogués tornar enrere en el temps em quedaria a casa, tal com he fet, però no puc evitar sentir-me culpable. Per què? Hi vaig anar per Nadal. Segurament, hi tornaré a anar per Nadal aquest any. Allà no hagués fet res. Algú havia de cuidar els avis. Algú havia de passejar el gos. Algú s'havia de cuidar de les plantes. M'havia compromés feia temps a donar-li classes a una noia a l'estiu. No, m'havia de quedar. Hi havia més raons per quedar-me que per marxar. Però, tot i així, em fan sentir culpable. Tot i així, sento que hauria d'haver marxat. Em fan sentir culpable perquè, a partir d'ara, ja no hi puc anar fins al desembre. Des d'avui i fins a final de mes, només tinc un dia lliure (comptant els caps de setmana i tot). I al setembre ja treballo. No hi ha cap pont que pugui aprofitar per anar-hi (és clar que tampoc en tinc massa ganes). Però, per què em sento tan culpable? Per què hauré de passar-me tota la vida sentint-me culpable per no anar-hi? Per què no podria oblidar-me de tot i fer la meva vida, com una persona normal? Per què tinc aquesta família que em fa sentir tan culpable? Per què, després de perdre'm un munt de coses per anar allà com a mínim un cop l'any durant tota la meva vida, segueixo essent l'ovella negra de la família?