divendres, 5 d’agost de 2005

Sóc un desastre

La veritat, no m'estranya que ma mare em deixés menjar congelat fins el dia que han de tornar. Bé, de fet la major part del menjar s'ha de fer, però si no me l'hagués deixat, no sé pas què seria capaç de fer. Tampoc m'estranya que avui m'hagin convidat a dinar 4 vegades. Coi! No totes les invitacions eren per avui, però entre el menjar de ma mare i el que em porten, tampoc cal que em convidin a dinar. Bé, això és el que dic jo, jo dic que m'espavilo sola, però no ho sé pas... Porto un dia i mig sola a casa i si poguessin, els meus pares ja m'haurien matat. És clar que no tenen perquè enterar-se'n...

Ahir, quan marxaven, ma mare em va assenyalar una conca plena de roba: "Mira, aquí hi ha la roba d'una rentadora i la rentadora en marxa. T'enrecordaràs d'estendre la roba?" "Sí, mama." I sí, me'n vaig enrecordar. 10 minuts abans de l'hora que havia de marxar per anar-me a guanyar una miqueta de salari, em vaig recordar que encara no havia estès la roba. Així que me les vaig haver d'apanyar a estendre la roba de dues rentadores en 10 minuts. Cap problema, encara em va sobrar temps :-) Vaig anar a treballar. Vaig tornar. Vaig donar el dinar als avis. Vaig dinar jo. I me'n vaig anar al cine. Vaig tornar del cine. Vaig deixar anar el gos, perquè m'acompanyés fins a l'estenedor. I quan vaig arribar, em vaig quedar de tots colors. La conca no era enlloc. Vaig començar a mirar pels voltants. Enlloc. Ai, ma mare, que em matarà! I on coi s'ha posat la conca ara? Al final, la va trobar el gos a sota el noguer, a uns 50 metres d'on l'havia deixat jo. Fa uns dies, a ma mare li va caure a terra i se li va trencar una mica. Ara ho està una mica més. Bastant més, per ser exactes. I ara què coi li dic jo a ma mare? Que em deixa uns dies sola i el primer dia em carrego la conca? Com si no hagués anat mai a estendre la roba... Per què s'ha de trencar just quan estic sola a casa? Com continui així, no em tornaran a deixar sola a casa!

Avui l'he fet més grossa. Durant tot el dia, he deixat la porta falsa oberta. Jo era a casa i quan hi sóc, ho acostumo a fer. El problema ha sigut que al principi de la tarda, me n'he anat a córrer. I jo, que tinc una intel.ligència superior, he comprovat més de deu vegades que portava les claus de casa a sobre, no fos cas que em tornés a quedar tancada a fora. I me n'he anat tan feliç, a córrer. Quan feia mitja hora que era fora i estava més o menys a mig camí del que acostumo a fer, m'he recordat que havia deixat la porta falsa oberta (i no me'n podia haver recordat abans?) Ha sigut just en el moment en què les piles de la radio s'han acabat (i no podria haver mirat abans de marxar que la radio tingués prou piles?) Llavors sí que he corregut, i ràpid que ho he fet! Però com se m'acudeix marxar tanta estona deixant la casa oberta? Bé, segons sembla, no ha entrat ningú a casa. O ha entrat algú que és tan bo saltant casetes i barbacoes com jo... Ai, mare! Amb lo patosa que sóc jo, podria haver entrat qualsevol! En fi, ometrem aquest "detallet" o el meu pare em matarà.

Em sembla que avui ja he fet la tonteria diària que em tocaria fer. Veurem quina una en faig demà. Em queda una setmana per fer tonteries. Tot i que no descarto fer-ne més d'una diària. Ara vaig a passejar el gos (intentaré recordar-me de tancar les portes i agafar les claus!)