divendres, 19 d’agost de 2005

Què t'hi jugues?

Em sento mala persona. Fa dies que volia escriure un post com aquest, però no sabia com enfocar-ho. I, de fet, tampoc tenia massa temps per escriure-ho. Així que aniré escrivint a raig, com acostumo a fer sempre, i a veure què en surt. A veure si aquest cop sóc capaç de donar-li al "Publish Post". O si acabo amb el "You have unsaved changes. Premeu d'acord per continuar o Cancel.la per romandre a la pàgina actual", estaria bé que no li donés al d'"Acord". O potser hauria de de prémer el botó, un cop escrit. Veurem què passa.

La conversa comença sempre més o menys de la mateixa forma: jo dient que no tornaré a saber res d'algú, que m'ignorarà quan em vegi o qualsevol cosa per l'estil. No és massa difícil d'endevinar que passarà això. És la història de la meva vida. Per què hauria de canviar? No és que sigui pessimista, és que sóc una optimista amb experiència. I l'experiència em diu què és el que passa.

Però parlo amb algú que és optimista. O que, com a mínim, em vol animar. La veritat és que no sé per què se m'ha d'animar si realment ja sé què passarà. Però en fi, és el que hi ha. I a partir d'aquí comença una conversa d'aquelles que es poden resumir en les següents frases:

- Que no.
- Que sí.
- Que et dic que no.
- Ja veuràs com sí.
- Ja veuràs que no.

Fins que una de les dues persones acaba dient:

- Què t'hi jugues?

I ja està, ja tenim aposta en marxa.

Fins ara apostava, malgrat que no em feia massa gràcia. No hauria d'apostar amb els sentiments de la gent, encara que siguin els meus propis sentiments. No està bé. Però la part optimista que hi ha dintre meu sempre em feia acceptar l'aposta. El meu raonament era sempre el mateix: passi el que passi, hi surto guanyant. O hi guanyo el que ens hem apostat (que, de fet, és el que passa sempre) o hi podria guanyar si la persona en qüestió no desaparegués de la vista.

Fa uns dies, però, la situació va ser al revés: jo era l'optimista i l'altra persona la pessimista. No era la mateixa discusió de sempre (malgrat el que digui, l'altra persona té molta més sort que jo), però era una cosa semblant. No sé qui va proposar l'aposta, però la persona em va dir que no volia apostar. Des de llavors hi he estat pensant. Potser no hi guanyo sempre, amb les apostes, potser en realitat hi perdo sempre.

Ja no em fa gràcia anar de gratis al Cosmocaixa. Perquè em recorda el que ens vam apostar i em posa trista. Ja no em fa gràcia l'aposta que tenim entre mans, perquè sé que, com sempre, l'acabaré guanyant (cosa que significa que guanyaré una entrada al cine, però en realitat jo hi perderé). Ja no em fa gràcia continuar apostant amb la meva vida i fer broma sobre el tema. No està bé. Parlaré amb aquesta persona quan torni d'on és ara. No vull apostar més. No vull guanyar més apostes. No vull una entrada al Cosmocaixa. No vull l'entrada al cine que amb tota probabilitat guanyaré. No vull res de tot això. Això sí, en cas de que perdi l'aposta que tenim ara, ja pagaré jo l'entrada al cine, faltaria més! Al cap i a la fi, ja havia donat la meva paraula.

3 comentaris:

Esteve M. Costa ha dit...

Jo, en l' última aposta que vaig fer, vaig guanyar-me una entrada a Port Aventura. Jo, la veritat, suposo que accepto una posta per pur orgull, ho reconec. En el cas de l' entrada a Port Aventura, ja sabíem tots que jo guanyaria l' aposta. El millor és que la persona perdedora es va alegrar molt de perdre-la. Coses de la vida...

Anonymous ha dit...

Crec que l'altra persona ja s'ha donat per assabentada...

A.

estranya ha dit...

Sí, Esteve, suposo que és el mateix cas que el meu, només que jo les guanyo i m'agradaria perdre-les (tot i que està claríssim que jo les guanyaré cada cop). En fi...