dimarts, 9 d’agost de 2005

Jo mateixa

Tinc el riure fàcil. M'ho ha dit molta gent, i ho reconeixo. Sovint, massa fàcil. Sovint, ric quan no he de riure. A vegades això és un problema. No puc explicar acudits, perquè em poso a riure abans que s'acabi l'acudit i llavors ningú entèn res. I aquest "ningú" solen ser poques persones, les poques que m'aguanten. I encara no sé per què ho fan. Però no volia parlar d'això. Normalment, el meu riure és una arma de defensa. Em costa parlar. Em costa explicar el que em passa pel cap (excepte si ho faig davant d'una pantalla o un paper). M'entrebanco. A vegades tartamudejo. Però la majoria de vegades, és perquè em fa vergonya.

M'encanta mirar concursos per la televisió. Però no suporto veure'ls quan hi ha mon pare a prop. Cada cop que algú falla una pregunta que ell creu que hauria de saber, els diu de tot. Cada cop que apareix algú que ha repetit algun curs o que no té una feina que ell cregui que està bé, diu que tal persona és una vaga o fa algun comentari per l'estil. I jo callo. Perquè sóc una ignorant. Perquè no sé una desena part de les coses que representa que hauria de saber. Perquè no recordo res. Perquè sóc incapaç de contestar la meitat de preguntes dels concursos. Perquè sóc incapaç de recordar quins llibres he llegit i quins no. Potser, quan m'expliquen l'argument, recordo que vaig llegir alguna cosa semblant. Saber-ne el títol o l'autor ja seria massa. El mateix em passa amb les cançons. I amb les pel.lícules. I amb un munt de coses que hauria de saber i que no sé.

I sempre m'amago. M'amago darrere del silenci. M'amago darrere d'un somriure. M'amago darrere comentaris sarcàstics. M'amago darrere canvis de tema. M'amago darrere tantes coses que dubto que ningú sàpiga què m'agrada i què no.

M'agrada veure com plou. M'agrada tant si estic a fora i em mullo com si estic a casa.

M'agrada sortir de casa al vespre, estirar-me a sobre l'herba del jardí i mirar el cel. Gairebé mai recordo quines estrelles o constel.lacions miro, però m'és igual.

M'agrada passar-me el dia escoltant la radio. Gairebé mai recordo quina cançó acabo d'escoltar. Normalment, només la sento, no l'escolto. Però em fa companyia.

M'agrada anar al cine sola. A vegades me n'he queixat, però la majoria de vegades m'encanta. Acostumo a anar-hi entre setmana, a la primera sessió de la tarda. Normalment, no hi ha ningú al cine (més d'una vegada he estat jo sola mirant una peli). M'encanta aquella tranquil.litat que hi ha a l'ambient.

No m'agraden la majoria de coses dolces. No m'agrada la xocolata negra, no m'agrada la nata, no m'agrada la fruita confitada, no m'agrada res que estigui fet de maduixa (però les maduixes sí que m'agraden), no m'agraden els gelats de gel (excepte els calipos de llima i llimona, que no sé si encara els fan), no m'agraden els cucurutxos, no m'agraden les piruletes. Només m'agrada la xocolata blanca i algun gelat de llimona.

M'agrada aixecar-me aviat. Quan estava a la universitat, feia servir l'excusa que volia estudiar als matins, que s'estava molt tranquil, i m'aixecava a les 5 del matí cada dia. Ara, poso l'excusa del gimnàs. Però, tot i estar de vacances, sóc incapaç d'aixecar-me més tard de les vuit.

No m'agraden els comentaris d'haloscan. Fa un moment buscava un comentari de fa un temps i he vist que s'ha esborrat, esborren els comentaris que tenen un cert temps. Així que un cop hagi enviat aquest post, treuré els comentaris d'haloscan i tornaré als del blogger. No volia fer-ho per no perdre'ls, però ara que veig que els perdré igualment un dia o un altre, me'n torno al blogger.

M'agrada el meu cotxe. A la majoria de la gent no li agrada, el troben massa diferent. Però a mi m'agrada. No m'importa que la gent el vegi i sàpiguen que jo sóc a un lloc només perquè han vist el cotxe. Pensava que m'importava, però m'és igual. És el cotxe que m'agrada. Jo no en tinc la culpa que la resta de la gent no es compri un cotxe igual perquè no els agrada. Si el fan, serà per alguna cosa, dic jo. I el fet de que quan me'l vaig comprar, només n'haguessin venut 2 d'iguals a tota la província, no m'importa. És el meu cotxe, i m'agrada.

M'agrada el vermell. M'agraden els colors vius. No m'importa portar una roba amb la que em vegin des de 100 metres (total, ja han vist arribar primer el cotxe). La vida del negre, gris, marró i blanc és molt avorrida.

El color de la meva pell no és el blanc: és el vermell. Quan no és vermell pel culpa del sol, és vermell perquè sempre em poso vermella. Només cal que em posi a xerrar, que ja em pugen els colors.

M'agraden les coses senzilles.

M'agrada passejar pel bosc, sense rumb.

M'agrada passejar per Barcelona, amb la radio i sense rumb.

M'agrada explicar curiositats, quan sóc capaç de recordar-me'n d'alguna.

M'agrada escriure, encara que ningú llegeixi el que escric.

M'agrada pensar, i sovint escriure posa els pensaments al seu lloc.

M'agrada passar-me tota una tarda fent treballs manuals per fer un regal a algú. I m'agrada veure com la receptora del regal es posa a plorar d'emoció quan el veu.

M'agrada llegir tres llibres a la vegada, un per cada moment.

I per avui ja n'hi ha prou. No m'agrada parlar tant sobre mi :-)

5 comentaris:

Anonymous ha dit...

Doncs te n'has fet un tip avui, eh? ;)

Tot aquest text sembla un desfogament important. Em recordes a un personatge del llibre que llegeixo ara mateix. Tu també tens dues personalitats? Hehe.

Sergi

estranya ha dit...

Jo, dues personalitats? Em sembla que tres o quatre...

Anonymous ha dit...

vaja...m'ha agradat molt aquest post...ja et conec una mica més... he de dir que jo tb tinc el riure fàcil...massa fins i tot...
He llegit el post mentre escoltava free love de depeche mode...quedava bé i tot.
Nua

estranya ha dit...

Gràcies Nua.

noia_marea ha dit...

ostres.....ma enkantat!!!
la veritat és que és genial, a més en moltes coses que s'anomenen m'he sentit molt identifikada.
GENIAL!!! ;)