dimarts, 9 d’agost de 2005

Torno de passejar el gos. Després li donaré el menjar. Ara no li dono, perquè està massa cansat del passeig. Avui hi hem estat una hora i mitja.

M'entretinc fent altres coses i m'oblido del gos. Em vaig a dutxar. Surto de la dutxa. He de marxar al cap d'un quart d'hora i tinc encara unes quantes coses a fer. Sento el gos com borda. Merda! Li he d'anar a donar el menjar. Em vesteixo i li vaig a donar el menjar.

El meu gos sempre té un budell buit. Li donis el que li donis de menjar, sempre deixa el que estigui fent per menjar. Sempre? Bé, sempre no.

El deixo lliure. Total, sempre que li dono de menjar ve mort de gana. Però s'escapa. Merda, merda, merda! Per què he deixat la porta oberta? He deixat la porta oberta perquè volia anar ràpid, així m'estalviava de tancar-lo. Però ara no, ara m'he de dedicar a perseguir el gos. Merda, merda, merda!

No és el primer cop que se m'escapa aquests dies. Sembla que ho olori. El dissabte passat havia quedat a les 10 amb una amiga. A les 8 el vaig treure, se'm va escapar, vaig córrer a darrere d'ell per tot el poble. Tots els gossos del poble ens van bordar, a mi i a ell, i vam despertat a tot el veïnat. Fins i tot una veïna va sortir a la finestra: "Que se t'ha escapat el gos?", enfotent-se'n de mi. Per què sempre s'escapa quan tinc pressa?

Total, que ahir el gos va córrer a darrere d'una gossa abandonada. Uns quants Km correguts darrere del gos, una baralla de gossos per culpa de la gossa abandonada (avui truco a la protectora) i un comentari sarcàstic d'un veí ("Què, ja se t'ha tornat a escapar el gos?") després, aconsegueixo atrapar-lo i me l'emporto a casa.

He de marxar al cap de 5 minuts. Tota jo faig olor a gos. Tot el barri m'ha vist córrer a darrere del gos. No volia que em veiessin marxar, perquè no tinc ganes que em comencin a preguntar. En fi.

Ho arreglo tot el més ràpid que puc. I just quan vaig per marxar... merda! Arriben uns dels veïns. No, no pot ser. Si surto ara em preguntaran on vaig. M'espero. Arribaré tardíssim.

Surto de casa. Encara arribaré a l'hora. Però no... em trobo el pastor amb les ovelles pel mig de la carretera. Això només em passa a mi!

Finalment no ha sigut tan greu. Quan estic a punt d'arribar, m'arriba un sms. Miro el rellotge. Coi, que no vaig tard! Arribo a lloc. Miro l'sms. No puc fer res més que riure: un avís que arribarà tard. Veus que bé? Al final arribo a temps.

Torno a casa al cap d'una estona. Està tronant. Una tempesta de les que fan història. Obro la porta del garatge i just quan vaig a entrar al cotxe per aparcar-lo, salten els fusibles. Per sort, amb la llum del cotxe puc arreglar-ho. És el que té de bo arribar tard a casa: així no he de buscar cap llanterna :-) Si hagués estat dormint, al matí, quan m'hagués aixecat, m'hagués enfadat bastant (i segur que hagués caigut per les escales o alguna cosa similar).

Penso que el més sensat és anar a dormir. Com se'n torni a anar la llum, no sé on és la llanterna. Però vaig a veure el gos. Unes hores abans m'ha fet enfadar (més aviat, m'ha fet posar dels nervis). Però ara està tan espantat, pobret! Em quedo una bona estona fent-li companyia, acaronant-li el cap. A cada tro, s'espanta una mica més. Pobret.

Per sort, la tempesta se'n va aviat. Deixo el gos i me'n vaig a dormir. A qui li interessi, ja es comencen a veure les Persèides. A finals de setmana hi haurà el pic. Però ahir, en poca estona (bé, no tan poca) en vaig veure cinc. És clar que per veure-les, haureu d'anar a algun d'aquests llocs on abandonen els gossos i hi ha ovelles pel mig de la carretera.

2 comentaris:

imma ha dit...

:) a im m'agrada com escrius i les coses que dius, i fins i tot m'atreviria a dir que m'agrada com ets, o com et deixes veure :)

estranya ha dit...

Gràcies, imma!